Eus aquí, perquè pujo a Montjuïc en cotxe i munto campament fora muralles quan encara falta molt i més per a l'inici de tot plegat.
En aquestes hores tempranes plou massa per anar a caçar birres i un hom s'acomoda al seient, tanca els ulls i es deixa gronxar per la música que expulsa el vehicle spotyfaiat.
A quarts de nou, nostresinyor dóna una treva plujosa i m'endinso pels carrers de La Font de la Guatlla, barri sublim i altament recomanable, a la caça de cervesa i fruits secs. Cervesa i fruits secs que, de nou, dins del vehicle, acompanyen Calyp6, Cadipsonians i d'altres fills de la Trinidad, tot transportant-lo a una d'aquelles nits sota els estels abandonats per la humana civilització.
Quarts de deu. A Barcelona no sap ploure. Quatre gotes sobre la roteña i cinc damunt la warriors no són pluja suficient per fer-me retornar a cobert. A les portes del temple turistifiquer espero el company de fatigues nocturnes.
I, ara sí, ja som dos i passem la porta valenciana, travessem la plaça major i ens endinsem en aquest carismàtic Upload on esperes tribar-t'hi a un dels nostres ja sia Liotta, Pesci o De Niro.
En la intimitat dels que arribem d'hora, aprofitem el funky corner per fer un mos tropical i viure aquests instants de ritmes b(v)ells i jovent suau.
A quarts de dotze, els Calyp6 surten a escena i poc després, com ja és marca de la casa, un Lord amb bastó en mà i barret al cap.
I com ha evolucionat això des de la nit del sinó fos, senyors!!! Veient com marxa, començo a pensar que els fills dels Doctor Calypso i els Cadipsonians són en vies de fer del calypso i el mento, els nous ska i rocksteady de les festes majors de Catalunya. És a dir, convertir en popular, un estil que toquen amb notable mestria i encara més alegria, però que és fora dels circuits comercials actuals.
Què quina cançó en destacaria? Pues totes, des del ja tradicional Mr. Walker fins al Fot-li foc, el Mamar no puc o el que, pels que tenim una edat, ja és tot un himne, el Fa temps!!
El canvi d'instruments és d'una velocitat sorprenent. I quan, un hom, torna de la barra, birra en mà, els Mighty Megatones ja estan dient allò de Gracias Barcelonaaaaa!!!!
Els Mighty tenen la contundent força del blue beat i la imponent posada en escena d'uns blues brothers de capital. Sabor d'ska de NYC, aroma The Toasters amb un ritme brutal, però una manifesta incapacitat per acabar els temes o lligar-los entre ells. Un pensa que, potser, aquesta rudesa final és premeditada. De fet, els dóna un punt rude boy que ja els encaixa.
El que sí que és tot un espectacle és viure els Mighty com a backing band de l'Alpheus. D'un Alpheus que omple l'escena d'una manera que ja voldria el cantant dels Mighty per ell.
A un servidor, el moment Alpheus el retorna als primers 90, als anys en que un immens Laurel Aitken aterrava a Barcelona i es deixava acompanyar per bandes locals, tot fent-les encara més grans.
Alpheus és felicitat i immensa humanitat. I és en moments disruptius com aquest quan el vell rudeboy es pregunta: on ha quedat el pogo? on és aquell ball que omplia les pistes i places de ball? El jovent skatalític actual balla a la youtube, balla amb el postureig i les passes que marquen els tutorials de l'ska clàssic de la Jamaica post-colonial.
I és amb aquesta reflexió a l'aire que fem un poguet de dos, colze a colze amb la barra jove dels Calyp6 per veïns dansaires com a cirereta final de les actuacions musicals de la primera nit del Jump in the line.
L'edat no perdona i encara queda una nit per ballar i mamar. Ens saltem, pues, els aprenentatges que ens puguin donar els incommensurables Rudy King i Txarly Brown i sortim a la plaça Major, la porta valenciana i una Barcelona que, en aquestes hores, sembla riure bojament a ritme de bon calypso i etern ska.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada