Recordo que la meva incursió a la cultura hip-hopper es va produir lluny de ciutat, en unes colònies de quitxalla un xic crescudeta i influenciat per un nano que no vaig tornar a veure mai més: corria com una gasela, ballava break-dance i beat-boxejava com aquell qui res. Jo no me'n vaig sortir mai i vaig deixar aquella estiuenca incursió de joventut amb l'únic renós de valorar enormement les habilitats dels xavalillos del carrer.
Recentment, aquell petit reducte s'ha reactivat amb la coneixença d'uns MCs de rima poètica i contundent; de versificació ràpida, però trascendent. Odisea en verso, la primera maqueta dels osonencs Presos de la Rima és tot això i molt més. És gorres girades, pantalons baixats, micròfon als llavis, lletres punyents, ritmes ardents i compromís social, humà, global i resistent.
Els vaig descobrir a través de la llar osonenca d’en Tom Bombadil, més coneguda en aquest món nostre com La Cantina de Balenyà: la llar d’un artista que serveix cerveses o tiquets de tren amb la mateixa celeritat en què crea un món pictòric i literari d'una qualitat que enveja a aquells que tenim les mans com peus i el cervell girat vers les obligacions laborals.
Presos de la rima són Jackie e Incor, dos xavals que de xavals no en tenen res. Si en tens dubtes escolta les lletres de Esclavos, Amor soltero o Ultimo aliento per posar-te tres exemples de maduresa.
I és que, en el món de la cultura urbana, entre grafits, MCs, beat-boxers, Bboys i tota la mandanga, hi ha un discurs, una queixa, un món de qualitat, contundència i crítiques ben reals:
