Son la Polla i sempre ho seran

Quatre dies i encara som atrapats pels sons del Sant Jordi.
Quatre dies i encara reboten els himnes com bales de goma dins del meu cap.
Quatre dies i no deixo de pensar en tots aquells que, potser, m'haurien acompanyat en aquella mítica nit on vaig ser xuclat per l'espai-temps fins als carrers d'un barri urbà en la dècada on la ràbia contra tot alimentava una galopant càries mental.

La Polla és la Polla i El Drogas un geni sorgit de les cendres d'una barricada. Si fas concert pels 40 anys d'uns col·legues qui et bé a veure ha de poder tancar els ulls i veure't, grenyes al vent, liderant, sense treva, aquell grup de peluts de barri d'on tots els anònims lluitadors vàrem treure'n suc i bruc. I aquí és on ens va transportar El Drogas tot just apropar-nos al temple comunal.

Què va ser primer el Salve de La Polla o la maqueta de Kortatu? Te'n recordes del Nacho i els Cicatriz? Ells si que eren com nosaltres, gent de barri i carrer, ells si que havien d'ésser presents en aquesta okupació d'un dels símbols d'aquella Barcelona olímpica que ens va llevar la nostra ciutat i ens va expulsar de places i carrers.

Jo, com tot barrial de ciutat conflictiva, vaig néixer al món de la música pròpia i les vestiments de carrer, escoltant el jevi d'amics, coneguts i saludats. El meu primer record auditiu d'un artefacte comercial és del The Number of the beast dels Maiden amb el seu inefable Eddy, amo de les meves esquenes, com a company de vigílies. Érem molt joves, teniem 12 anys i tot just ensumàvem l'estafa on som tots lligats.

Però els carrers seran sempre vostres i, Barcelona, com bé diuen els savis, era ciutat de cassette i pirateria a manta. Així és com van arribar els bascos a la Verneda i, d'entre ells, uns que lligaven, segons he cregut sempre jo, el punk i el jevi amb la retranca de l'humor més bèstia i descarnat.

La primera trobada física amb el Comando Paco Martínez Soria va ser un parell d'anyets després d'aquelles cintes de cassette. Fou en un poble esporuguit per l'arribada del "grupo y la peña", com diu Mister Paramos en valorar aquesta gira que, avui, ja és dada i beneïda. Em recordo al llit de ca l'àvia, sentint com retrunyia un poblet de la plana de Vic tancat a pany i forrellat. Jo, orella oberta, gaudia d'aquelles lletres que ja m'eren tan pròpies com la colla que comandavem entre La Verneda i El Clot.

La resta, els anys de plom i agulles, es perd en retalls de carrer amb una tropa que ja no hi és. I justament és per ells que vaig anar al Sant Jordi i vaig voler viure aquell moment que només els més vells poden viure: l'alegria de ser-hi, però la melangiosa nostàlgia de nits de carrer i crits amb en Gimeno, en Fuertes, en Conesa i tots plegats.

¿Donde estan mis amigos? Doncs possiblement en cada una de les lletres que van circular pel ventre de la bèstia en aquella nit que, amb els buits de la memòria d'un servidor, serà difícil d'oblidar. Tan difícil com la baixada entre punkis fins al metro i els autobusos ballant pogos per la muntanya màgica o aquells lavabos on la festa corria més que a la pista.

Ah! I, si vols crònica, llegeix la premsa. Segur que menteix, però és que explicar la realitat ja és tergiversar-la. Apa!

Escolta la setlist en ordre dispers a l'SputiFAI. 

Tastes acústic

Plou. Un ruixat persistent xopa un asfalt ressec. Paraigües immensos corren per les voreres i et fan ballar la dansa del torero. Plou. I la pluja neteja l'aire d'aquesta ciutat grisa i fumada. Plou. I la pluja és la millor companyia per viure un vespre de tastet acústic entre vinils i CDs.

Discos 100 és un miracle. Un miracle per l'addicte al vinil que es perd entre passadissos com Tesseu o Ariadna en el mite grec més recordat. Discos 100 és el fil que manté en vida un bon grapat de fidelitzats musicòlegs que hi troben felicitats auditives.

Són quarts de set de la tarda i el cel encara plora quan els dits de l'abuelo comencen a pessigollejar la guitarra i encadenar prova de so amb tastet musical d'upa. Dins la botiga no plou, entre discos, els problemes es fan poemes i la veu de l'Enrique va seduint un públic lliurat a aquesta llegenda de la música amb ànima.

- Las pruebas de sonido se hacen sin gente - diu la management contrariada.
- És que está lloviendo - li diu un dels botiguers.

i es genera aquell clima que només l'imprevist permet.

Veure'l, escoltar-lo, viure'l en viu és una experiència molt tendra, un bell moment per gaudir d'un sabor que ha sabut envellir com el bon vi. El Drogas és un xaman, un mestre, un home que es fa estimar i que ens fa viure uns deliciosos instants convertint les misèries del món en històries i relats que s'entortolliguen amb les seves paraules, sempre incisives i encertades.

Altsasua, la Mediterrània, .., luctuós dol per un acarnissament que converteix Europa en botxí d'un cadafal immund, d'un podrimener que genera desesperació i, d'ella, desgarrades cançons que amorossegen el món i reactivant l'empenta perquè encara no hay tregua.

Quan la màgia d'aquest aquelarre de proximitat acaba, comença el moment de combregar, de fer llarga corrua per a què signi el darrer treball que ha editat. Un servidor, poc donat a aquests actes, surt del temple i s'endinsa en la fosca on, potser la veu del xaman, ha fet que parés la intensa pluja.

Jump in the line: Second round

I ara vas i ho escrius, campeón!

Aquest podría ser el millor resum del repte autoimposat de posar negre sobre blanc aquesta nit que ja és eterna.

Taskers als vostres peus. Porteu l'essència de tot plegat i la difoneu en festivals que, com aquest, són rodones, rodones i amb el sabor bonrotllista que desprenen les Antilles.

Segueixo?

Vinga va. Intentare'm explicar-ho.

Si la primera nit del Jump començava fent temps al cotxe, la segona ha començat amb el cotxe aparcat en un carreró on un servidor gaudia de les proves de so del grandiós Roy Ellis i les Kinky Coocoo's.

Després de sopar, entrem a la Sala i ens deixem portar per les sonoritats dels taskers mentre esperem als Baggy Trousers, un tribut als Madness que, amb un so propi i particular, et fan viure entre el record del passat i una actuació ben tramada que fa que aquell boat inicial esdevingui veritable festa en el bus final.

Ofici, compromís i raça d'un experimentat combo que porta moltes hores de feina a l'esquena i les sap treure en escena.

La línia dels fumetes deixa l'Upload ben buit. Coses d'ara que, en temps de Sot, Garatge Club i Zeleste, no passaven. I és que la gent balla ska sense xocar i, per fumar, se'n va al carrer.

Cervesa en mà, parlem i ballem de nou a ritme de giradiscos ben trobat i mirem com canvien instruments i preparen l'escenari per The Kinky Coocoo's, la següent banda en actuar.

I aquí, cal dir-ho ben alt i clar: Si vols gaudir de The Kinky Coocoo's no et perverteixis amb les seves gravacions enllaunades. The Kinky cal escoltar-les primer en viu i en directe i després recordar-les en llauneta i desde casa. Un directe consistent, un directe sublim, un directe que se t'emporta a una dimensió paral·lela de flors, violes i romaní. Una dimensió on, a més a més, t'hi trobes al vell Symarip. 

Com es pot tenir tanta força després de tants anys d'escena i carretera? Roy Ellis és un monstre, un mestre, un xamàn. Mister Ellis encara dóna més força a The Kinky fins al punt de demostrar-te que l'esperit d'en Laurel Aitken només va treure la poteta ahir, però que ha estat avui quan s'ha deixat veure a través d'un dels seus més imperdibles hereus.

En Roy Ellis és pur espectacle. És d'aquells artistes que fan de l'experiència, virtut, que es deixen seduir pel públic i que va llançant èxits rere èxits sense parar. És així com repassa l'Almighty, el seu últim treball, i ja el fa un clàssic des dels primers acords. Per endinsar-se tot seguit en el catàleg Mister Symarip per encadenar temes i més temes fins a trobar-se amb l'escenari farcit de rudegirls com en els millors temps d'en Laurel Aitken, aquell amb qui en Roy compareix el sabor dels himnes més preuats: Skinhead Girl i Sally Brown. I, com no? Quin millor final que el Boots, el gran Boots dels Symarip?

Les pistes son un desgavell de cosos ballant i somriures als llavis. Tothom dansa endollat a la veu d'en Roy i la instrumentació The Kinky. Tothom? No. Ell s'ho mira tot des del puente de mando. S'ho mira per certificar que tot ha sortit rodó, que ho ha tornat a fer. I és que, el vell Txarly, ho ha tornat a fer. Bé, ell sol no, però la seva mà es nota com a influència sobre el col·lectiu que ha engendrat aquestes dues nits de disbauxa afrocaribenya.
Són quarts de cinc del matí quan, asseguts davant la Sala, repassem el jovent que ens envolta porro en mà. Nosaltres ja som vells per aquests aires, però fem de la vellesa, bellesa. La bellesa experimentada que ens ha permès gaudir de dues nits de rocksteady, bon calypso, millor ska i uns polsims de soul i reggae de la mà d'una gent que es mou sota la bandera de La Taska de Sally Brown.

Jump in the line, First round

El jovent comença la festa molt i molt tard. Si més no així és pels avis acomodats com un servidor que, desacostumat a començar la farra més enllà de les 11 de la nit, només es fixa en aquesta pluja que encarcarat les articulacions.

Eus aquí, perquè pujo a Montjuïc en cotxe i munto campament fora muralles quan encara falta molt i més per a l'inici de tot plegat.

En aquestes hores tempranes plou massa per anar a caçar birres i un hom s'acomoda al seient, tanca els ulls i es deixa gronxar per la música que expulsa el vehicle spotyfaiat.

A quarts de nou, nostresinyor dóna una treva plujosa i m'endinso pels carrers de La Font de la Guatlla, barri sublim i altament recomanable, a la caça de cervesa i fruits secs. Cervesa i fruits secs que, de nou, dins del vehicle, acompanyen Calyp6, Cadipsonians i d'altres fills de la Trinidad, tot transportant-lo a una d'aquelles nits sota els estels abandonats per la humana civilització.

Quarts de deu. A Barcelona no sap ploure. Quatre gotes sobre la roteña i cinc damunt la warriors no són pluja suficient per fer-me retornar a cobert. A les portes del temple turistifiquer espero el company de fatigues nocturnes. 

I, ara sí, ja som dos i passem la porta valenciana, travessem la plaça major i ens endinsem en aquest carismàtic Upload on esperes tribar-t'hi a un dels nostres ja sia Liotta, Pesci o De Niro.

En la intimitat dels que arribem d'hora, aprofitem el funky corner per fer un mos tropical i viure aquests instants de ritmes b(v)ells i jovent suau.

A quarts de dotze, els Calyp6 surten a escena i poc després, com ja és marca de la casa, un Lord amb bastó en mà i barret al cap. 

I com ha evolucionat això des de la nit del sinó fos, senyors!!! Veient com marxa, començo a pensar que els fills dels Doctor Calypso i els Cadipsonians són en vies de fer del calypso i el mento, els nous ska i rocksteady de les festes majors de Catalunya. És a dir, convertir en popular, un estil que toquen amb notable mestria i encara més alegria, però que és fora dels circuits comercials actuals.

Què quina cançó en destacaria? Pues totes, des del ja tradicional Mr. Walker fins al Fot-li foc, el Mamar no puc o el que, pels que tenim una edat, ja és tot un himne, el Fa temps!!

El canvi d'instruments és d'una velocitat sorprenent. I quan, un hom, torna de la barra, birra en mà, els Mighty Megatones ja estan dient allò de Gracias Barcelonaaaaa!!!!

Els Mighty tenen la contundent força del blue beat i la imponent posada en escena d'uns blues brothers de capital. Sabor d'ska de NYC, aroma The Toasters amb un ritme brutal, però una manifesta incapacitat per acabar els temes o lligar-los entre ells. Un pensa que, potser, aquesta rudesa final és premeditada. De fet, els dóna un punt rude boy que ja els encaixa.

El que sí que és tot un espectacle és viure els Mighty com a backing band de l'Alpheus. D'un Alpheus que omple l'escena d'una manera que ja voldria el cantant dels Mighty per ell.

A un servidor, el moment Alpheus el retorna als primers 90, als anys en que un immens Laurel Aitken aterrava a Barcelona i es deixava acompanyar per bandes locals, tot fent-les encara més grans.

Alpheus és felicitat i immensa humanitat. I és en moments disruptius com aquest quan el vell rudeboy es pregunta: on ha quedat el pogo? on és aquell ball que omplia les pistes i places de ball? El jovent skatalític actual balla a la youtube, balla amb el postureig i les passes que marquen els tutorials de l'ska clàssic de la Jamaica post-colonial.

I és amb aquesta reflexió a l'aire que fem un poguet de dos, colze a colze amb la barra jove dels Calyp6 per veïns dansaires com a cirereta final de les actuacions musicals de la primera nit del Jump in the line.

L'edat no perdona i encara queda una nit per ballar i mamar. Ens saltem, pues, els aprenentatges que ens puguin donar els incommensurables Rudy King i Txarly Brown i sortim a la plaça Major, la porta valenciana i una Barcelona que, en aquestes hores, sembla riure bojament a ritme de bon calypso i etern ska.

La nit del sinó fos

La nit del sinó fos va començar fa moltes jornades. Va començar tan bon punt Mr. Monlleó va ser escollit Lord i, amb el seu servei de cambra, va decidir iniciar ronda la nit del 8 de maig a l'Apolo. Males veus diuen que feien de teloners d'un grup internacional, però no és així, no, que han estat dos concerts en el mateix espai i, si em deixeu, hasta m'explico i tot.

Eps! Però comencem per l'important : el retrobament amb el Gran Pepón just a peu d'escenari. Com ha de ser! I no gens menys rellevant, la companyia d'en Xavi, gran amic i millor persona.

I ara sí que sí toca entrar a l'Apolo. I entrar-hi no és fàcil. O jo em faig vell o cada cop és més absurd el sistema d'accés als concerts. En qualsevol cas, cueta, segurata, control d'entrades i padentro.

Padentro amb la dessuadora del The Ultimate Ska Train del 96 al sempre enyorat Garatge Club i la memòria, ben fixada per l'entrada que encara conservem com preuat tresor, d'aquell històric 4 de maig de 1995 on, a l'igual que avui però a la Zeleste del Poblenou, hi havia dos concerts seguits: L'un, dels també enyorats Doctor Calypso; i l'altre d'uns Skatalites que encara conservaven alguns dels mítics components d'aquesta comunitat de músics d'estudi que roden món sota el nom de The Skatalites.

D'aquell dia me'n queda una nit guapa, un Maria numerat i una veu que em va captivar d'aital manera que vaig ser apunt de col·lar-me entre músics per fer de polisó de la gran Doreen Shaffer, direcció anys 60.

Avui però no és 4, que és 8 de maig. 8 de maig de 2019 i han passat moltes vides des d'aquell llunyà 1995. Avui no hi ha ni Doctor Calypso ni Skatalites. Si més no, no hi són tal i com els hem viscut en alguna d'aquestes vides viscudes. No hi són, però si que aflora el duel de presències que omplen l'escena i porten, mai millor dit, la veu cantant. Avui hem viscut el duel, amable i proper, entre un imperdible Lord Xeriff Monlleó i una divina Doreen Shaffer, the queen osf ska, com diu el Senyor Fawlty dels actuals Skatalites.

En Sergi camaleó sagrerenc Monlleó ha mudat fesomia i ha passat de pistoler ballador dels Doctor a Lord dansaire dels Calip6. Un grup que gaudeix en escena i que combina saba nova i soca vella a llaor del mento, el calypso i uns ritmes que, temps i migracions vàries, han fet nostra. Lletres intel·ligents i ben greixades, música de nivell i ben fresqueta, i una posada en escena que enamora i fa somriure.

Com a detall, em quedo amb el Senyor Turista, temasso que, com una floreta, llencen al cap d'un auditori on n'hi havia uns quants que, de vacances a la City, han arribat massa d'hora pels Skatalites i es miren de lluny estant una proposta que els deu semblar, si més no, estranya.

I, per posar-hi el sinó fos de torn, cal dir que hem vist un Lord un xic despistat, coses de l'edat o dels nirvis del debut, que ha hagut de mirar xuleta per algunes de les cançons proppdades. Però això, cal dir-ho i és de justícia, es preveu temporal per un showman de raça com ell. Com dic, bon inici i un futur prometedor.

Amb els Skatalites passa un xic com amb Metallica. Professionals del directe amb un repertori que no te l'acabes. En passar el preceptiu canvi d'escenari, els oldies, tots autòctons, reculen, alguns, amb moltes nits d'ska viscudes, marxen d'un Apolo amb birres a 4 euros, i jovenella diversa ocupa les primeres files de tot plegat. 

Ja ho dèiem a l'inici, no? Avui hi havia dos concerts. Un, d'irònicament rebel i tendrament combatiu, farcit de complicitats i proximitats fins esdevenir un joc d'aprenentatges sobre la mar de fons dels ritmes més actuals.. L'altre, més comercial i, siguem suaus, professional. I és que, 55 anys de marca i un mànager com cal, fan d'aquests Skatalites un producte perfecte per a les surfer generations actuals, un artefacte, això sí, que fa les seves funcions d'historiografia musical a través dels mateixos components de la banda:

• un bateria i un baix que representen la primera fornada de tot plegat, la de la Jamaica dels 60 i 70; 
• un teclat, el Senyor Fowlty que representa l'época més british de l'ska, la de la 2tone era i, ben lligat, els imperdibles Monthy Python
• un trombonista, de maneres irlandeses que representa l'aterrathe americà de tot plegat via New York City, amb els Tosters i companyia, i, finalment,
• un trompeta, un saxòfon i un guitarra que són viva representació de la darrera gran època de l'ska, la de la seva internacionalització amb bases a Europa i Califòrnia, entre més

I crec que d'això només me n'adono jo, mentre la jovenalla postureja balls apresos pel youtube al nostre voltant.

Esperem el moment. Amb una certa inquietud, esperem la sortida a escena de la Doreen. Una Doreen que ens permetrà comprovar com la seva veu no envelleix encara. Reverenciem doncs a la veu de les veus. Una veu que és tot un misteri i que, desconfiat com sóc, em fa pensar que és playback, però no, senyors i senyores, la queen porta una veu portentosa des del 1964 ençà i això la fa una cantant immortal.

Passat el moment Doreen tornem a comprovar, com deia, que els Skatalites actuals són producte de mercat i, com tot producte, la presentació és perfecta, la sonoritat sublim, però manca la frescor d'aquells Skatalites del 1995 i no em vull ni imaginar la diferència que hi deu haver amb els originals seixenteros.

En qualsevol cas, una gran nit de Rom amb Coca-Cola, el rom proper i directe destill·lat a Can Calip6 i la Coca-Cola ben formulada pel productor que lidera la marca Skatalites hores d'ara. Un Rom amb Coca-Cola ben relligat amb la dolçor del sugar sugar d'una mossa que viu empresonada en una impertinent pell d'oblit que es va arrugant.

Concessió extemporània, però que pot venir al cas

Run to the Miles

Competir amb el fungo és difícil. Oi més, quan el Bar$a del Me$$i és a les portes de guanyar otra liga más. I l'últim dissabte d'abril era dia de fungo moelno, d'aquest on la pasta mana i la gent s'abdueix. Jo, reinserit de la brigada aquesta per Sant Paulí de Millwall cadistes, era allà. A les portes del Com-Tú. Sol i d'empeus, com un masai, essent vilment usat com a oidor de la darrera prova de so de quatre valents que s'atreveixen hasta a confiar en les meves orelles.

I és que només els més valents, o els més inconscients, són capaços d'entomar una actuació en dia de Bar$a quan el caché depèn de la barra i la barra del número de persones assistents o de llurs capacitats de consum. En aquest punt, vull apuntar que, un servidor, va finançar local i grup a través del consum de 7 mitjanetes ben fresquetes en 90 minutets d'actuació. Crec que nostàmal, no?

Going to the rock class

The going to the rock class path, el faig resseguint les platges de Barcelona, desde la quadroFeria d'Abril fins a la sempre eterna i enyorada Rambla del Poblenou i, tot seguit, rambling up to the top of Pallars Street.

Un passeig que em permet gaudir del sol, del mar i dels darrers minuts d'un CN Poblenou - Sheffield Medicals que clou amb un tercer temps de càntics a peu de field i cerveses sota cobert.

Avançat el camí i, per a ser bon aprenent de los viejos roqueros que em trobaré, em proposo obrir les orelles i la ment. I per a fer-ho res millor que un breu birra crucis que clou amb la visita a un clàssic del barri, un clàssic que es manté exactament igual que als temps que van del Naranjitu al Cobi: El Bar Monaco té el mateix neó i el mateix interior que quan hi fèiem els solysombra de xarnegada punky barrial. De fet, crec que fins i tot el cambrer i l'únic parroquià que hi ha, són igualets als d'aquells anys. La porta del Monaco és una porta espai-temporal que ens permet viatjar al passat, s'ho juro!!

Few minutes to the rock class

Arribo d'hora, massa d'hora. Això ja és vici personal, i, en arribar, em trobo els Tirin' tirats pel cotxe del que porta els instruments i xerrant d'això, d'allò i de lo del més enllà.

Retrobament amb amics virtualitzats per les facecies de la vida i els avenços digitals que, avui, reprenen llur forma corporal i sonora habitual.

D'aquests minuts previs en destaco les primeres lliçons, lliçons com la de l'Antisocial dels, creia jo, Anthrax, però que ells, savis mitòmans com són, em fan saber que és parida pels Trust, terribles enfants de la patrie amb lletres de fermes conviccions socials i un ritme que els posa en la fina ratlla que agermana jevis, punkis i skinets al voltant del rock més accelerat.

Per cert, Tirins, que m'he informao por mi mesmo, i he descobert que la lletra en anglès d'aquest temasso va ser feta per en Bernard de Trust i en Pursey dels Sham 69, els pares de l'street punk, i que la van fer al mateix 1980 que l'original de la patrie i que, com molt bé deieu, l'altra, la dels Anthrax és del 1988. Apa! Seguim...

Rocking and tapping @ the pub

El Com-Tú és un clàssic de les nits del barri. Un clàssic que va renéixer amb el bon mestratge de l'Eloi qui, en prendre'l ja fa un bon grapat d'anys, va conservar aquella fesomia única que fa que se'l conegui com les ampolles i que sigui un bon lloc on fer un billar, un futbolin i encara més, amb bona música i millor beguda.

Si podeu, aneu a fer el got i guadiu de Can Eloi, just allà on Pallars i Pere IV es troben i creuen asfalts. 

Are you ready to rock???

No? Encara no? Doncs comencem pel públic.

Jo posaria la mitjana d'edat de l'assistència en 38 anyets. I li posaria sobretot per la presència de la quitxalla dels Martins que baixava l'edat, ja que, sense elles, la mitjana superava els quaranta, fiju.

Un públic que, de la trentena curta  inicial, va acabar omplint el local quan la culerada va ser alliberada pel xiulet del refree de turno. 

Un públic que no direm que ballant - que de ballar, ballar, va ballar un peu o dos, com a molt- , però  feien cara de gaudir de la cosa a pleret, sobretot amb l'alicecooperpinkfloydada final amb la que sortiem de l'escola de rock cap a la quotidianitat d'una nit barcelonina després de gaudir d'una sublim repassada per clàssics setanterus del bo i millor del hard rock anglosaxó.

Els Tirin' tenen un directe potent, sense intros ni pollardades d'aquestes de rockstar. Sinceritat i simplicitat com a armes de proximitat i com a senyes d'identitat que convencen i mostren que som davant de músics d'ofici, d'un ofici treballat en hores d'assaig i cohesió de grup, de colla que gaudeix del què fa i que ho sap transmetre a qui s'atreveix a descobrir-los.

L'Héctor, el pelut, posa la contundència d'un baix que fa tremolar els fòtils del seu voltant

Héctor, que sea cae!!! Uiii!!! Por poco!!!

L'Ambrosio, l'ulleres, s'estima la guitarra i s'integra en ella fins a límits que semblen irreals. Quan toca, la guitarra és part del seu cos, tu! I dic jo que, diu ell que no s'atreveix amb el punteig del susdit Antisocial, veient-lo tocar, un hom pensa que potser sí, que podria intentar-ho, però l'experiència és un grau i ell d'això aparenta tenir-ne més que no pas jo. Respecte-m'ho pues.

En Vincent, peloblanco, modula la veu amb prou registres com per donar consistència a un Setlist ric, divers i educatiu sobre l'època en què el rock era a punt d'esclatar per totes bandes i infantar mil dissidències. Ara bé, jefe!!! Llençat abans a les balleruques, que, quan t'hi poses eres puro espectáculo, campió.

I el Carles, el calvitu? Feia 30 anys que no el veia tocant la bateria. I allà era un jevi grenyut d'aquestos. Tornar-hi ha estat un flashback i un flashforward a la vegada. I és que, el paio, se les sap totes, les canta i li encanta. Segona veu i mans de mantega que et desapareixen de la vista i semblen allargar-se en les baquetes més ràpides al sud de Pere IV.

Els quatre ho donen tot en escena i això permet connectar, si més no, amb aquells que, en adonar-nos-en, ja som enyorant el temps viscut.

Després d'una descarrega com aquesta, prenc aire amb els tirin' i fem tancament d'una nit altament recomanable i que caldrà repetir en un futur no gaire llunyà.

Thanks tirins for this gorgeous night!!

Highly recommended!!

---------------------

Bonus: 

Playlist del setlist dels Tirin'Miles al Com-tu Bar, 27 d'abril de 2019, de 21:30 a 23:00.

Les originals que versionen en format espudritfai: https//open.spotify.com/user/lluisdetaradell/playlist/3Szsz1XIPAL46KAp5DCpvX?si=tGfly-uhR1SrEhzDOJTvWA

Skamot, una nit a Alella entre vins d'agulla

La dècada dels 90 va ser la del carnet de conduir i va començar al 1988, un any abans de la caiguda del mur de Berlín (per posar-li història).

El Seat Panda vermell era el carruatge que en Luiggi Vaporetti utilitzava per desplaçar-se per Barcelona i els seus voltants, amb els seus amics de la colla del Poblenou, un grupet de mascles adoctrinats pel sempre enyorat Movi, l'esplai de Santa Maria del Taulat. Un dels llocs de romiatge habitual va ser la Cooperativa Vitivinicola de l'Alella, temple de l vi d'agulla i d'unes patates amb salsa que encara saboregen per la boca de qui escriu aquestes ratlles.

I justament a la barra d'aquesta Cooperativa, és on va venir a buscar-me el K7 dels, en aquell moment i crec que ara també, desconeguts Skamot. De fet, hores d'ara, només en tinc la gravació i els noms d'aquest quintet que, un servidor, sempre ha pensat que eren veïns d'Alella pel lloc de la troballa.

Sis temes de rock en català interpretats per Santi Soler a la bateria, Lluís Peinado, al baix, Carles Soler i Emili Comellas a les guitarres i Marc Prat a la veu.

Què més en ser,? Doncsel que ells mateixos posen a la caràtula d'aquesta gravació pescada a la Cooperativa de vins i patates on vàrem passar algunes nits inesborrables de la dècada dels 90.

Els escoltem?

Al carrer de les Sitges

Sitja f.
1 Cavitat o dipòsit subterrani destinat a guardar-hi productes agrícoles, especialment cereals.
2 Dipòsit cilíndric o prismàtic, generalment elevat, per emmagatzemar i conservar productes diversos, especialment cereals, farratge, minerals, etc.

 - Rodamots

-----------------

Connectant Bonsuccés amb Tallers, a la zona zero del vinil capitalí, el carrer de les Sitges fa honor avui al seu nom més conservador, en aquest cas, de conservadorisme de la memòria històrica d'uns anys que van portar Jamaica a Barcelona, via Budapest i, en el meu cas, vam servir per sortir del pou de ràbia i autoodi personal.

Hi baixo, tot xino-xano, amb l'Apolo 10 i l'Un de nou a les orelles.

En arribar, com bell via crucis, penetro tendrament al vell Revolver. Parada obligada pels addictes del vinil. Jove i grenyut em trobo furetant discos i em pregunto quants diners he invertit des d'aquells anys en aquest monument cultural del Raval més alt que, com sempre, em regala una sorpresa, Uno paso Adelante!

Segona parada: el Daily Records d'en Roger i la seva penya. Furgo, busco, trobo un engranatge de segona mà que faltava a la col·lecció i, com no, em faig amb la reedició de l'Un de nou també.

Un xic més avall, la tercera parada: el Partisano bull de malalts que esperen al Doctor. Entre samarretes, polos, bombers, bufandes del Sant Paulí i discos, una munió de puretes s'agombolen per acomiadar, de nou, a un grup de referència per una de les generacions que ha fet més fotos del país. Respect!

El Zebra és tancat. No necessita obrir en aquestes tempranes hores de migdia. Però per completar el via crucis entro al Partitura, llar heavy per excel·lència i també remeno un xic i descobreixo l'evolució d'un gènere que també fa passat.

Finalment, i ja amb tot comprat, m'assec a la terrassa del Castells, típic bar de labavo al fondu a la isquierda, on recupero forces amb canya i braves i les converses de cambrers d'ofici que a mi em sembla que no han canviat en tots aquests anys.

Acabat el via crucis, somric tot caminant per Canaletes i esperant ja que arribi el maig de l'Apolo, en Lord Xerif, els Calyp6 i els Skatalites.