Alça-la Manela ...

És  tard, molt tard, i demà m'haig de llevar d'hora, doncs vull anar a treure el cap per un dels cims que agermanen la Garrotxa i el Vallespir. En aquestes hores foscanes però, el cap se m'envola i em trobo assegut dins la furgoneta vermella d'en Marià i la Lidia, camí del Pedraforca. Pels altaveus han deixat de sonar les contundents notes dels Inadaptats i el seu rock combatiu, i n'han començat unes altres de més suaus i lleugeres. Al Marià no li acaba d'agradar el canvi. No l'odia, però prefereix la rauxa d'abans en front del capteniment que l'ha substituït en aquests instants. A la Lidia, en canvi, l'enamoren els nous sons. Per ella, aquest capteniment amb algun puntet de rauxa moderada li escalfa l'ànima de manera especial. Per mi, novell en aquestes tonades, em resulten curioses d'escoltar. Oi més quan les lletres em fan parar les orelles, i m'animen a preguntar qui són els que canten i toquen i emeten bones vibracions. Encara ha d'arribar el moment en què esdevinguin grup de culte, estel d'un univers que està per arribar.

Sóc a Valldoreix. Davant dels torniquets de l'estació, espero al grup de gent desconeguda que ha respost la crida d'una companya de feina que fa anys. Amb calculada insistència, m'ha demanat d'organitzar i dirigir una caminadeta d'un parell d'horetes per la serralada que es mira una Barcelona que descansa als seus peus. L'endemà, passada la diada, li envio quatre ratlles d'agraïment - em xala compartir camins de muntanya amb la gent-, i aquella cançó que, dins  d'un furgó, em van presentar la Lidia i en Marià. Perquè, a vegades, ens en sortim.

Ja fa més d'un any d'aquelles jornades, ja fa més d'un any que, en obrir-se els ulls al matí, es miren aquella carona que descansa encara dins del nostre llit, ja fa més d'un any que el primer so que reben les meves orelles és el d'aquella cançó, ja fa més d'un any que l'amor ens va venir a trobar vora el cim del Matagalls.

Un any en què la cançó va saltar-me a les orelles, mentre l'esperava a les portes de Joanic -encara en recordo la cara riallera que em va sorprendre d'aquesta manera per a fer-me feliç-.

Un any en què, com dos adolescents, vam abraonar-nos als pèls de la barba del cantant d'aquest grup, que era fent la cervesa a l'Heliogàbal gracienc. Però és que ell, i la seva colla, eren culpables de tendra traïció, la traïció de llençar dos trens en marxa i deixar-los lligats en bella unió. La bella unió d'aquells que van seguir les notes d'aquesta cançó:



Per tot això i potser més, aprofito la campanya de llançament del segon disc dels Manel, per anotar aquesta història en el Jornal de l'Ós Català, un Jornal que us desitja temps de glòria @GrupManel amb una obra que ja esclata en el cor del seguidor fidel:

A little incursion: Jerôme LaVoix

-- Original 23 Feb 2011, 20:00 --

Amb molt de swing

-- Original de 22 Dec 2008, 21:55 --

Un curiós capitol de la Dimensió Desconeguda em fa escoltar la ràdio d'en Tommy Dorsey. La cadena del swing m'entortolliga la memòria i em trasllada a aquell Nova York que vaig viure l'agost del 2001.

Les desvagades passes d'una solitari rodamón remunten la vora del riu més famós de la costa est dels Estats Units. El sol s'amaga darrera New Jersey i el Hudson es tenyeix de vermells i daurats...

¿Com puc oblidar aquell capvespre d'estiu? ¿Com es pot oblidar la primera creuada del gran bassal en solitari?

Els peus, i les orelles, em porten al moll del Hudson River Park. Una música dinàmica i ràpida com el llamp m'enganxa i m'hi atrau.

Torres de focus i llums de coloraines il·luminen una lliscant pista de ball. Sabates de xarol, barrets al cap, faldilles plisades, ... L'etiqueta dels temps feliços, parelles de malabaristes que dansen esbojarrats al só de l'endimoniat ritme d'en George Gee And The Jump Jivin' Wailers.



Extasiat pel ball, em deixo gronxar pel ritme, els peus se'm mouen... lluny de la pista, això sí. Perquè ¿qui s'atreveix a ballar neo-swing en una missa farcida d'experts devots de la causa?

Per buleries

-- Original del 13 Dec 2008, 20:03 --

Al flamenco hi vaig arribar a través de la incommensurable veu d'en Camarón de la Isla i de les incursions d'en Paco de Lucía en el jazz d'arrel mediterrània.

El flamenc és una herència morisca, una herència berber d'origen persa que arrela en la cultura sufí i en la música darvish.

Una soca ferma i fondament arrelada que ha tingut d'altres fills a la península. Fills de la talla de les vares valencianes recuperades recentment p'en Miquel Gil o la cançó improvisada tan pròpia del Pirineu i que es pot trobar en el repertori tradicional de grups com El Pont d'Arcalís. Una sonoritat que té en el trovo alpujarreño un germà molt proper.

L'art de la veu improvisada i el lament és una tradició morisca, sefardita i cristiana tan catalana com andalusa. Herència mora, jueva i cristiana en terra de pas, en país de frontera, en terra de tots:

M'agrada el blues?

--- Original de 5 Dec 2008, 22:07 --

Divendres al vespre. La gent comença el cap de setmana i sembla embogir.

A la Jazz Cava fan blues aquesta nit, però em fa mandra baixar-hi i m'ajaço al sofà de casa. M'ajaço al sofà, prenc l'àlbum dels Estats Units i em torno a perdre per Chicago. Nits de Chicago, nits del blues ...

Em deixo portar per la penya d'en Sonny Boy Williamson. Bona destil·lació, bon filtratge, bon blues i una harmonica brutal!

Quan fa que no faig bramar la nena?

És allà, a la capçalera de llit, esperant-me. M'agrada acariciar-la a Coll Pregon, en una fageda del Montseny... El millor so el treu dins Sant Miquel dels Barretons. Ai! Si sabés de notes! Ai! Si sabés de notes... Si sabés de notes, potser tiraria menys de sentiments quan modulo la respiració per fer vibrar la meva nena!!

L'harmònica és una bèstia impressionant....

I en Charlie Musselwhite l'acaricia amb gust exquisit i em fa dansar... em fa ballar amb el lament harmònic de la seva ànima... animal... sentimental... primitiva... Un home i una filosofia... Una filosofia i una mirada... una mirada franca, la mirada d'en Charlie... el gran Charlie:



Què collons! M'agrada el blues!