La carn vol carn

Arribem a Santugenia de fosc. Avui és nit de ballar per aquelles i aquells que han obert les portes del femer càrnic d'Osona. De fet, en baixar del cotxe ens saluda aquesta oloreta tan típica de la porcina comarca.

Les veus dels Resiliència ens condueixen pels carrers d'aquest poble de la plana cap al lloc del concert. A mida que ens hi acostem, famílies senceres surten dels seus vehicles per gaudir del seu grup de referència.

Entrem per escoltar les reivindicacions de qui va viure moments on, treballar en una càrnia, encara era feina i, sobretot d'aquelles i aquells que han patit les salvatges condicions d'esclavatge imposades per un nou sistema laboral on es rebrega el concepte cooperatiu per a fer-ne un infern sense drets laborals clars. Un infern que va ajudar a encendre la metxa del racisme i la xenòfobia a la plana de Vic.

Txarango té un directe perfecte, una posada en escena espectacular, una manera de transmetre que et pren, t'enlaira, et sedueix i et porta on el col·lectiu en escena vol.

D'aquesta actuació m'ha agradat el canvi en les veus. L'Alguer ja no canta sol, o majoritàriament sol. Ara canten tots, canten i són protagonistes d'un conjunt ben soldat, d'un equipasso que domina el llenguatge escènic amb una perfecció que ratlla el diví. 

Quan acaben, fotaca d'aquestes que es fan ara amb tothom que és, ha estat o serà damunt l'escenari i el públic al darrera i, au, arriben els Tremendu i la seva immensa poesia.

Els fans de Txarango marxen i ens quedem els incondicionals d'en Dani Rifà i els que, elevats per l'alcohol, ho ballen tot o no troben la sortida.

Així d'inici, em va agradat molt més el concert al Sidecar de Barcelona que aquest. Aquest ha estat un concert difícil, amb el públic força despenjat, en un ambient massa fred pels ritmes íntims i les referències plurals, riques i diverses de 5 artistassos d'upa que són genials en distàncies curtes, però que, com dic, no van connectar amb un públic potser massa passat de cerveses i herbetes.

Això sí, l'Arrasa, segueix arrasant la festa final i la Redemption Song serveix per redimir tan fill i tanta filla que, com diu la cançó, són un sol.

I s'acaba, ara sí que s'acaba aquest mes i mig de concerts que va començar a principis de maig amb en Fermín Muguruza eta TSoWC, va seguir amb un concert dels Rumbayson de Gràcia, es va consolidar amb la nit de l'amistat del Sidecar, es va elevar a l'àmbit familiar amb Xiula a l'escola i ha viscut temps de reivindicació en aquest tast de vides encadenades a les potes dels porcs que han reduït a l'esclavatge un dels sectors clau de l'economia catalana.

Dissabte de barri: discursió per Vallcarca

És fosc i, l'esgotadora jornada viscuda, ja ha portat la família al país dels somnis.

Jo, vida de veïnat que s'escola per la finestra a les orelles, no acabo de caure en braços de Morfeu i, massa despert pel baldat cos que porto, em deixo omplir per les memòries d'un dia especial.

I és que, aquest dissabte, ha començat amb un vagareig solitari pels carrers de Vallcarca, al ritme de la selecció que, el nounat Col·lectiu Musica(r)ius, va teixint per la Festa del 15J, per la Festassa de l'escola.

Després, ja a toc de migdia, i acompanyat de la familia propia i d'altres del Centre, ens apropem a fer un tastet del Més fresques que un festival que, celebra l'arribada de l'estiu a la plaça de la Farigola.

La plaça de la Farigola és ja tot un referent veïnal i comunitari a Barcelona. Un espai fruit d'una d'aquelles lluites que

No vas a encontrar en los maoas

Un espai on, avui, la menudalla, ha gaudit dels fotils de la capsa del circ que han obert mentres montaven la festa i tot el cafarnaüm necessari per fer música de caliu humà.

Tot plegat, ha estat un tastet de la Vallcarca popular i col·lectiva que ha deixat bon gustet de cara a repetir experiències i pujar riera amunt a fer vida de barri i proximitat.

Cap a la una però, les panxolines de les personetes més menudes, s'han començat a queixar. Les passes de la colla han remuntat un pany més de Vallcarca per gaudir d'un dels paratges més romàntics i desconeguts d'aquests entorns: La font de Sant Salvador.

La font és un lloc idíl·lic per fer un mos i jugar un xic, quan la calor apreta i l'aigua i les ombres refresquen l'ambient.

Ja de tarda, ens hem despenjat fins un dels millors i més enginyosos parcs infantils de Vallcarca: el que és a quatre passes de l'Escola Montseny i a una de la històrica Farigola.

Circuits de fusta i enginy ben aprofitat per un barri que es va fent a ell mateix, malgrat les interferències externes, i de notable potència, que l'encerclen i volen arrencar-li l'ànima.

Arribem a casa derrotats i les criatures són les primeres en fugir cap a llur dimensió onírica.

Adormida la muller, els dits se n'adonen mentre tanco aquest breu relat decantat on, una avansadilla de l'escola del cor de Gràcia, visita un dels seus barris més propers i es deixa vallcarquejar amb llocs tant màgics com la plaça de la Farigola - que no trobaràs als mapes - i la Font de Sant Salvador - espai que serva llurs secrets a l'obaga del gentrificat Parc Güell, un Parc que desguassa turistes per aquest accés, però que es servat pels joves robinhoods que, jugant jugant amb pistoles d'aigua no paren a distingir amistats, familiars o turistes despistats.

I vam fer tanta bondat que ens vàrem redimir

Sons recomenats per llegir aquest escrit aquí

La Plaça Reial té les arcades, té les palmeres, té els fanals i els bancs, fins i tot té la font, però, quan hi entrem, li falta quelcom.

Tot fent el got, miro la plaça i, de cop, hi caic. A la plaça Reial el què li manca és fauna, el que li falta és aquella diversitat que la feia un espai únic, un lloc ple de vida i aprenentatges.

Asseguts a l'asèptica terrassa del Glaciar hi trobo a faltar molta gent, gent amb la que, en descans, et saludaven, i en viatge, no et reconeixien. Trobo a faltar navalles i xeringues, porres i corbates, ritmes i cançons.

La plaça Reial, aquest darrer vespre del mes de maig, és com una sala de vetlla de qualsevol tanatori urbà. Una sala de vetlla farcida de turistes que, potser, han vingut atrets pels relats i les anècdotes d'aquella Escola de Vida que, ara com ara, ha desaparegut.

Un xic tocat jo, ens apropem al destí d'aquest passeig. La segona rossa - la meva un xic més torrada - la fem a la terrassa mateixa del Sidecar.

Però que li han fet al Side? Pobrets meu, com t'han deixat!!! Pantalla immensa i porta per la plaça amb aquestes quatre taules tan ben tocades i posades a l'entrada.

De nou, cap amunt, glop de voll i ulls clucs: els ous al coll, el carrer fosc, la porta i, ja amb tot a lloc, les escales a la cova.

En aquells anys, anar al Sidecar era una aventura. Xeringa o papers? Ionqui o bòfia? Mai sabies quina seria la companyia en un més dels carrers pixats de la Barcelona bona.

Ara, avui, d'això res de res. I jo només tinc l'esperança que, aquest retorn a un temple de joventut, faci bona aquella tonada que diu:

Si vols acabar béeeee comença malament

La taula de so, tot i que modernota com ella solota, ja m'agrada més.

Si, començo a viure de passats, què vols que et diga, tu!

De fet, - i mira que hi anava, eh! - no recordo barra ni guardaropia i, fins i tot, la cova em sembla més gran.

Per això m'emociona veure escenaris buits i instruments parats. Buits i parats abans no s'omplin de vida, lletres i sons.

Una vida, unes lletres i uns sons que, en el cas, dels Tremendu et van entrant com aquelles dosis que feren perdre vides a tants enyorats companys.

Vida, lletres i sons que... Oh! Els lavabos són pastats!!!!

Perdó! Torno al relat:

El directe dels Tremendu és màgicament brutal. Seguint-lo a glops de cervesa, em dóna la sensació que ha de ser adaptat a cada localitat on va. Ensumo històries, possiblement siguin paranoies d'un seguidor de músics tan eclèctic com obstinat.

El concert és un crescendo, un xamànic viatge depuratiu que, t'agradi o no, t'arrasa arrasa arrasa fins a portar-te a dansar bailes regionales de sobrepujada universalitat.

En surto redimit, en surto amb la sensació d'haver fet tremenda bondat sin mente. 

En surto amb la convicció d'haver arribat fent dels poemes, problemes i dels temassos, fracassos i haver-ne sortit fent dels problemes, poemes i dels fracassos, temassos.

En surto redimit i amb llengua suelta i desfermada, amb la llengua pròpia de qui, després d'un acte xamànic, allarga la festa tot xerrant amb l'amic que, a proposta cega, m'ha volgut acompanyar.

Ara la plaça sembla més bella, els carrerons més vius, la vida més desperta, les llambordes em fugen i, hasta al bus, m'acompanya aquell sublimanisme que jo anava buscant

Aires de Taller

Són quarts de cinc de la tarda de dijous quan l'Ezequiel i l'Isaac arriben al Metro de Diagonal. L'Issac mans lliures, l'Ezequiel amb la seva guitarra ben enfundada a l'esquena.

La mitja horeta de metros i desplaçament és de poques paraules i força referències al passat viscut pels dos projectes que s'han encreuat per infantar aquest trio que, amb la marxa de l'enyorat Tito, conformen l'Isaac, l'Ezequiel i el trotatot d'en Jesús.

I és que Rumbayson de Gràcia va néixer en la ment de l'Ezequiel cap allà l'any 2011 i va tenir la sort de ser en el lloc adequat en el moment addient per trobar-se enrolat en el Projecte Refent Sintonies que, cap allà al 2015, van engegar el Districte de Gràcia i l'Area d'Acció Comunitària amb suport de l'Area Social del Taller de Músics.

- On cau el carrer Parlament?

Ens fem l'orni i l'Isaac acaba amb una aigua abans d'entrar al Taller.

Buuf! Per mi el Taller de Músics és el cau dels secrets d'en Xavi Maureta, aquell germà gran que d'una habitació de Rambla cantonada Taulat en va fer un buc d'assaig, i, sobretot, és el niu docent dels sempre enyorats Joan Fornells i Miquel Ferrino, monstres de la guitarra, virtuosos del jazz, cares inesborrables d'aquell jorn de presentació del Llum de nit, el disc més preuat que tinc a casa.

El buc és un tub farcit d'instruments i amb una sonoritat excelsa. Això és un temple que, hasta a mí, negat instrumental, em crida a assajar.

Comencen un xic freds sota el tutelatge d'un Xavi Martínez d'orelles atentes i disposat a aportar. 

Però no desvetllo més secrets d'un assaig general on repassen les cançons que portaran a concert l'endemà.

Sortint d'allà no puc més que admirar, i reconèixer, la rumba de cor, la rumba de sang que brolla sense notacions ni virtuosismes academitzats. Una rumba que, aquests sagals, posen a disposició de petits, joves i grans.