In Portuguese, Catalan, French, Italian and Spanish-speaking countries, before each performance, director and actors gather on the stage, join hands and scream "Muita Merda!"/ “Molta merda” / "¡Mucha mierda!" / “Merde” / “Merda” ("A lot of shit!"). And here, in Catalonia, that take a real sense on Christmas Eve:
dilluns, 19 de desembre del 2011
dijous, 17 de novembre del 2011
Va! Va!
Buff! Prenc boli i paper i veig que, el darrer apunt musical, el vaig fer a finals d’abril.
Quan de temps, tu! Blues, flamenc, swing, crooners,
manel, jazz, ... algú que entri en aquest bloc es sorprendrà dels ritmes que s’hi
respiren, però més es sorprendrà encara quan descobreixi la nova incorporació: el
hip-hop.
Recordo que la meva incursió a la cultura hip-hopper es va produir lluny de ciutat, en unes colònies de quitxalla un xic crescudeta i influenciat per un nano que no vaig tornar a veure mai més: corria com una gasela, ballava break-dance i beat-boxejava com aquell qui res. Jo no me'n vaig sortir mai i vaig deixar aquella estiuenca incursió de joventut amb l'únic renós de valorar enormement les habilitats dels xavalillos del carrer.
Recentment, aquell petit reducte s'ha reactivat amb la coneixença d'uns MCs de rima poètica i contundent; de versificació ràpida, però trascendent. Odisea en verso, la primera maqueta dels osonencs Presos de la Rima és tot això i molt més. És gorres girades, pantalons baixats, micròfon als llavis, lletres punyents, ritmes ardents i compromís social, humà, global i resistent.
Els vaig descobrir a través de la llar osonenca d’en Tom Bombadil, més coneguda en aquest món nostre com La Cantina de Balenyà: la llar d’un artista que serveix cerveses o tiquets de tren amb la mateixa celeritat en què crea un món pictòric i literari d'una qualitat que enveja a aquells que tenim les mans com peus i el cervell girat vers les obligacions laborals.
Presos de la rima són Jackie e Incor, dos xavals que de xavals no en tenen res. Si en tens dubtes escolta les lletres de Esclavos, Amor soltero o Ultimo aliento per posar-te tres exemples de maduresa.
I és que, en el món de la cultura urbana, entre grafits, MCs, beat-boxers, Bboys i tota la mandanga, hi ha un discurs, una queixa, un món de qualitat, contundència i crítiques ben reals:
Recordo que la meva incursió a la cultura hip-hopper es va produir lluny de ciutat, en unes colònies de quitxalla un xic crescudeta i influenciat per un nano que no vaig tornar a veure mai més: corria com una gasela, ballava break-dance i beat-boxejava com aquell qui res. Jo no me'n vaig sortir mai i vaig deixar aquella estiuenca incursió de joventut amb l'únic renós de valorar enormement les habilitats dels xavalillos del carrer.
Recentment, aquell petit reducte s'ha reactivat amb la coneixença d'uns MCs de rima poètica i contundent; de versificació ràpida, però trascendent. Odisea en verso, la primera maqueta dels osonencs Presos de la Rima és tot això i molt més. És gorres girades, pantalons baixats, micròfon als llavis, lletres punyents, ritmes ardents i compromís social, humà, global i resistent.
Els vaig descobrir a través de la llar osonenca d’en Tom Bombadil, més coneguda en aquest món nostre com La Cantina de Balenyà: la llar d’un artista que serveix cerveses o tiquets de tren amb la mateixa celeritat en què crea un món pictòric i literari d'una qualitat que enveja a aquells que tenim les mans com peus i el cervell girat vers les obligacions laborals.
Presos de la rima són Jackie e Incor, dos xavals que de xavals no en tenen res. Si en tens dubtes escolta les lletres de Esclavos, Amor soltero o Ultimo aliento per posar-te tres exemples de maduresa.
I és que, en el món de la cultura urbana, entre grafits, MCs, beat-boxers, Bboys i tota la mandanga, hi ha un discurs, una queixa, un món de qualitat, contundència i crítiques ben reals:
divendres, 29 d’abril del 2011
Va de #jazz - Tot de mi / All of me
Tot de mi
perquè no ho prens tot de mi
La primera vegada que vaig sentir el xiuxiueig d’aquests mots, eren penjats en les cordes de les guitarres d’en Fornells i en Ferrone. Com podia ser d’una altra manera? Com podia entrar en aquest món sinó era de la mà dels Pirates de la Costa?
Després van venir les velles gravacions remasteritzades d’en Charlie Parker, d’en Louis Armstrong, d’en Django Reinhardt, dels imperdibles Krokodillos, i de tants i tants d’altres cors llunàtics i eixelebrats, d’ara i abans.
Possiblement, All of me, sempre que ho pronuncio em surt la rogallosa veu d’en Ferrone pels plecs dels records que guardo en la ment, ...
Deia que, possiblement, All of me, sigui el plany més versionat de la història de la música. Un plany sorgit del fons del cor d’un infeliç llop que udola després de trobar-se perdut en la profunda tempesta d’una desfeta.
Ja fa ben bé un any, vaig gaudir d'una versió ben curiosa d'aquesta tonada. Va ser a la Jazz Cava de Vic, en l'estrena catalana d'un inconmensurable Jerôme LaVoix. I la seva va ser una versió xiulada, realment exquisida i encisadora. Una mostra més del do natural d'aquest chansonnier de luxe. El seu All of me és una glopada de record sorgida d'una sensibilitat que esparvera.
Una glopada de passat i de present en un d’aquests productes escènics que val la pena de seguir i de veure. Una enginyosa idea d’aquest Rat Pack modern i nostrat que s’aplega en el Lisboa Zentral Cafè. Tot un descobriment, tot un luxe per qui es treu les capes de vergonya i s'apropa al col·lectiu. Però ara deixo en Jerôme a l’escenari, car m’interessa l’All of me i no en tinc cap gravació seva per aquí.
Et deixo, doncs, amb una altra versió, la versió de la mainada d’en Django. Gaudeix d’un dels grans himnes de pirates, gitanos, mariners, faranduleros, gent de món, .... en definitiva, d’un dels himnes dels galifardeus de mans fines i cor llunàtic:
Per què...
... Tot de mi
ho vas prendre tot de mi
que no ho veus
ara no tinc destí
Els meus llavis
podria perdre
Els meus braços
podria perdre
El teu adéu, va fer plorar els meus ulls
Com puc estimar, estimar sense tu.
Et vas endur els trossos del que era el meu cor
i ho vas prendre tot de mi!!!!
dijous, 24 de febrer del 2011
Alça-la Manela ...
És tard, molt tard, i demà m'haig de llevar d'hora, doncs vull anar a treure el cap per un dels cims que agermanen la Garrotxa i el Vallespir. En aquestes hores foscanes però, el cap se m'envola i em trobo assegut dins la furgoneta vermella d'en Marià i la Lidia, camí del Pedraforca. Pels altaveus han deixat de sonar les contundents notes dels Inadaptats i el seu rock combatiu, i n'han començat unes altres de més suaus i lleugeres. Al Marià no li acaba d'agradar el canvi. No l'odia, però prefereix la rauxa d'abans en front del capteniment que l'ha substituït en aquests instants. A la Lidia, en canvi, l'enamoren els nous sons. Per ella, aquest capteniment amb algun puntet de rauxa moderada li escalfa l'ànima de manera especial. Per mi, novell en aquestes tonades, em resulten curioses d'escoltar. Oi més quan les lletres em fan parar les orelles, i m'animen a preguntar qui són els que canten i toquen i emeten bones vibracions. Encara ha d'arribar el moment en què esdevinguin grup de culte, estel d'un univers que està per arribar.
Sóc a Valldoreix. Davant dels torniquets de l'estació, espero al grup de gent desconeguda que ha respost la crida d'una companya de feina que fa anys. Amb calculada insistència, m'ha demanat d'organitzar i dirigir una caminadeta d'un parell d'horetes per la serralada que es mira una Barcelona que descansa als seus peus. L'endemà, passada la diada, li envio quatre ratlles d'agraïment - em xala compartir camins de muntanya amb la gent-, i aquella cançó que, dins d'un furgó, em van presentar la Lidia i en Marià. Perquè, a vegades, ens en sortim.
Ja fa més d'un any d'aquelles jornades, ja fa més d'un any que, en obrir-se els ulls al matí, es miren aquella carona que descansa encara dins del nostre llit, ja fa més d'un any que el primer so que reben les meves orelles és el d'aquella cançó, ja fa més d'un any que l'amor ens va venir a trobar vora el cim del Matagalls.
Un any en què la cançó va saltar-me a les orelles, mentre l'esperava a les portes de Joanic -encara en recordo la cara riallera que em va sorprendre d'aquesta manera per a fer-me feliç-.
Un any en què, com dos adolescents, vam abraonar-nos als pèls de la barba del cantant d'aquest grup, que era fent la cervesa a l'Heliogàbal gracienc. Però és que ell, i la seva colla, eren culpables de tendra traïció, la traïció de llençar dos trens en marxa i deixar-los lligats en bella unió. La bella unió d'aquells que van seguir les notes d'aquesta cançó:
Per tot això i potser més, aprofito la campanya de llançament del segon disc dels Manel, per anotar aquesta història en el Jornal de l'Ós Català, un Jornal que us desitja temps de glòria @GrupManel amb una obra que ja esclata en el cor del seguidor fidel:
Sóc a Valldoreix. Davant dels torniquets de l'estació, espero al grup de gent desconeguda que ha respost la crida d'una companya de feina que fa anys. Amb calculada insistència, m'ha demanat d'organitzar i dirigir una caminadeta d'un parell d'horetes per la serralada que es mira una Barcelona que descansa als seus peus. L'endemà, passada la diada, li envio quatre ratlles d'agraïment - em xala compartir camins de muntanya amb la gent-, i aquella cançó que, dins d'un furgó, em van presentar la Lidia i en Marià. Perquè, a vegades, ens en sortim.
Ja fa més d'un any d'aquelles jornades, ja fa més d'un any que, en obrir-se els ulls al matí, es miren aquella carona que descansa encara dins del nostre llit, ja fa més d'un any que el primer so que reben les meves orelles és el d'aquella cançó, ja fa més d'un any que l'amor ens va venir a trobar vora el cim del Matagalls.
Un any en què la cançó va saltar-me a les orelles, mentre l'esperava a les portes de Joanic -encara en recordo la cara riallera que em va sorprendre d'aquesta manera per a fer-me feliç-.
Un any en què, com dos adolescents, vam abraonar-nos als pèls de la barba del cantant d'aquest grup, que era fent la cervesa a l'Heliogàbal gracienc. Però és que ell, i la seva colla, eren culpables de tendra traïció, la traïció de llençar dos trens en marxa i deixar-los lligats en bella unió. La bella unió d'aquells que van seguir les notes d'aquesta cançó:
Per tot això i potser més, aprofito la campanya de llançament del segon disc dels Manel, per anotar aquesta història en el Jornal de l'Ós Català, un Jornal que us desitja temps de glòria @GrupManel amb una obra que ja esclata en el cor del seguidor fidel:
Amb molt de swing
-- Original de 22 Dec 2008, 21:55 --
Un curiós capitol de la Dimensió Desconeguda em fa escoltar la ràdio d'en Tommy Dorsey. La cadena del swing m'entortolliga la memòria i em trasllada a aquell Nova York que vaig viure l'agost del 2001.
Les desvagades passes d'una solitari rodamón remunten la vora del riu més famós de la costa est dels Estats Units. El sol s'amaga darrera New Jersey i el Hudson es tenyeix de vermells i daurats...
¿Com puc oblidar aquell capvespre d'estiu? ¿Com es pot oblidar la primera creuada del gran bassal en solitari?
Els peus, i les orelles, em porten al moll del Hudson River Park. Una música dinàmica i ràpida com el llamp m'enganxa i m'hi atrau.
Torres de focus i llums de coloraines il·luminen una lliscant pista de ball. Sabates de xarol, barrets al cap, faldilles plisades, ... L'etiqueta dels temps feliços, parelles de malabaristes que dansen esbojarrats al só de l'endimoniat ritme d'en George Gee And The Jump Jivin' Wailers.
Extasiat pel ball, em deixo gronxar pel ritme, els peus se'm mouen... lluny de la pista, això sí. Perquè ¿qui s'atreveix a ballar neo-swing en una missa farcida d'experts devots de la causa?
Les desvagades passes d'una solitari rodamón remunten la vora del riu més famós de la costa est dels Estats Units. El sol s'amaga darrera New Jersey i el Hudson es tenyeix de vermells i daurats...
¿Com puc oblidar aquell capvespre d'estiu? ¿Com es pot oblidar la primera creuada del gran bassal en solitari?
Els peus, i les orelles, em porten al moll del Hudson River Park. Una música dinàmica i ràpida com el llamp m'enganxa i m'hi atrau.
Torres de focus i llums de coloraines il·luminen una lliscant pista de ball. Sabates de xarol, barrets al cap, faldilles plisades, ... L'etiqueta dels temps feliços, parelles de malabaristes que dansen esbojarrats al só de l'endimoniat ritme d'en George Gee And The Jump Jivin' Wailers.
Extasiat pel ball, em deixo gronxar pel ritme, els peus se'm mouen... lluny de la pista, això sí. Perquè ¿qui s'atreveix a ballar neo-swing en una missa farcida d'experts devots de la causa?
Per buleries
-- Original del 13 Dec 2008, 20:03 --
Al flamenco hi vaig arribar a través de la incommensurable veu d'en Camarón de la Isla i de les incursions d'en Paco de Lucía en el jazz d'arrel mediterrània.
El flamenc és una herència morisca, una herència berber d'origen persa que arrela en la cultura sufí i en la música darvish.
Una soca ferma i fondament arrelada que ha tingut d'altres fills a la península. Fills de la talla de les vares valencianes recuperades recentment p'en Miquel Gil o la cançó improvisada tan pròpia del Pirineu i que es pot trobar en el repertori tradicional de grups com El Pont d'Arcalís. Una sonoritat que té en el trovo alpujarreño un germà molt proper.
L'art de la veu improvisada i el lament és una tradició morisca, sefardita i cristiana tan catalana com andalusa. Herència mora, jueva i cristiana en terra de pas, en país de frontera, en terra de tots:
El flamenc és una herència morisca, una herència berber d'origen persa que arrela en la cultura sufí i en la música darvish.
Una soca ferma i fondament arrelada que ha tingut d'altres fills a la península. Fills de la talla de les vares valencianes recuperades recentment p'en Miquel Gil o la cançó improvisada tan pròpia del Pirineu i que es pot trobar en el repertori tradicional de grups com El Pont d'Arcalís. Una sonoritat que té en el trovo alpujarreño un germà molt proper.
L'art de la veu improvisada i el lament és una tradició morisca, sefardita i cristiana tan catalana com andalusa. Herència mora, jueva i cristiana en terra de pas, en país de frontera, en terra de tots:
M'agrada el blues?
--- Original de 5 Dec 2008, 22:07 --
Divendres al vespre. La gent comença el cap de setmana i sembla embogir.
A la Jazz Cava fan blues aquesta nit, però em fa mandra baixar-hi i m'ajaço al sofà de casa. M'ajaço al sofà, prenc l'àlbum dels Estats Units i em torno a perdre per Chicago. Nits de Chicago, nits del blues ...
Em deixo portar per la penya d'en Sonny Boy Williamson. Bona destil·lació, bon filtratge, bon blues i una harmonica brutal!
Quan fa que no faig bramar la nena?
És allà, a la capçalera de llit, esperant-me. M'agrada acariciar-la a Coll Pregon, en una fageda del Montseny... El millor so el treu dins Sant Miquel dels Barretons. Ai! Si sabés de notes! Ai! Si sabés de notes... Si sabés de notes, potser tiraria menys de sentiments quan modulo la respiració per fer vibrar la meva nena!!
L'harmònica és una bèstia impressionant....
I en Charlie Musselwhite l'acaricia amb gust exquisit i em fa dansar... em fa ballar amb el lament harmònic de la seva ànima... animal... sentimental... primitiva... Un home i una filosofia... Una filosofia i una mirada... una mirada franca, la mirada d'en Charlie... el gran Charlie:
Què collons! M'agrada el blues!
A la Jazz Cava fan blues aquesta nit, però em fa mandra baixar-hi i m'ajaço al sofà de casa. M'ajaço al sofà, prenc l'àlbum dels Estats Units i em torno a perdre per Chicago. Nits de Chicago, nits del blues ...
Em deixo portar per la penya d'en Sonny Boy Williamson. Bona destil·lació, bon filtratge, bon blues i una harmonica brutal!
Quan fa que no faig bramar la nena?
És allà, a la capçalera de llit, esperant-me. M'agrada acariciar-la a Coll Pregon, en una fageda del Montseny... El millor so el treu dins Sant Miquel dels Barretons. Ai! Si sabés de notes! Ai! Si sabés de notes... Si sabés de notes, potser tiraria menys de sentiments quan modulo la respiració per fer vibrar la meva nena!!
L'harmònica és una bèstia impressionant....
I en Charlie Musselwhite l'acaricia amb gust exquisit i em fa dansar... em fa ballar amb el lament harmònic de la seva ànima... animal... sentimental... primitiva... Un home i una filosofia... Una filosofia i una mirada... una mirada franca, la mirada d'en Charlie... el gran Charlie:
Què collons! M'agrada el blues!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)