Divendres vaig entrar a la catedral de Sants amb 51 anys i en vaig sortir amb 15 i rodejat de tots aquells esperits que van marxar en aquest període de la meva vida.
Els Zombi Pujol són com són: puritat punk hardcorera, referents d'un submón que podríem anomenar punk intrasistèmic. Punyalades desde el ventre de la bèstia amb un humor descarnat i a fetge obert que allunya tots els mals i sana totes les ferides d'aquesta puta vida que ens ha tocat viure.
Brod Bort és preciosisme hardcore, tècnica acurada i un mestratge musical sorgit d'un jovent que ha interioritzat a la perfecció l'essència del canallisme hardcore d'arreu. Pures esponjes que, en directe, escupen rius de ràbia sobre un públic de caps clars i ball entotsolat. En d'altres temps, la Deskomunal hagués sigut un pogo gegant, ara cada cop intercanviat es tancava amb un somriure alcoholitzat d'ulls brillants i amistats efímeres.
I el tancament? Què es pot dir d'aquesta parella de fet, que entre cervesa i cervesa, et punxen el bo i millor d'aquestes dècades tobogan que es van succeint des d'aquells llunyans ja anys 80.
Feia molt de temps que no acabava un concert a primera fila ni que cridava got en mà l'estribillo més estimat dels Barricada.
Cal repetir i repetir aquestes bacanals oficiades, entre més, per la santíssima trinitat que conformen en Sisa, l'Unclu i el déu Maximum. Cal recordar-nos sempre que dins de cada PURETA ETA ETA ATA ETA i a un nen que es revoluciona i que encara balla per mostrar la seva ràbia positiva, la ràbia d'un suicidal vailet que va caminant pel temps sense presses, però sense pauses. D'un suicidal vailet que va gaudir com un vedell de la ràbia que va treure el santsenc David Positivo en el seu moment de glòria amb Brot Bord.
Si ets incapaç de viure aquests moments de glòria, formes part de la gent, d'aquella gent que, com diuen els savis, la gent i jo no ens entenem.
