Jump in the line: Second round

I ara vas i ho escrius, campeón!

Aquest podría ser el millor resum del repte autoimposat de posar negre sobre blanc aquesta nit que ja és eterna.

Taskers als vostres peus. Porteu l'essència de tot plegat i la difoneu en festivals que, com aquest, són rodones, rodones i amb el sabor bonrotllista que desprenen les Antilles.

Segueixo?

Vinga va. Intentare'm explicar-ho.

Si la primera nit del Jump començava fent temps al cotxe, la segona ha començat amb el cotxe aparcat en un carreró on un servidor gaudia de les proves de so del grandiós Roy Ellis i les Kinky Coocoo's.

Després de sopar, entrem a la Sala i ens deixem portar per les sonoritats dels taskers mentre esperem als Baggy Trousers, un tribut als Madness que, amb un so propi i particular, et fan viure entre el record del passat i una actuació ben tramada que fa que aquell boat inicial esdevingui veritable festa en el bus final.

Ofici, compromís i raça d'un experimentat combo que porta moltes hores de feina a l'esquena i les sap treure en escena.

La línia dels fumetes deixa l'Upload ben buit. Coses d'ara que, en temps de Sot, Garatge Club i Zeleste, no passaven. I és que la gent balla ska sense xocar i, per fumar, se'n va al carrer.

Cervesa en mà, parlem i ballem de nou a ritme de giradiscos ben trobat i mirem com canvien instruments i preparen l'escenari per The Kinky Coocoo's, la següent banda en actuar.

I aquí, cal dir-ho ben alt i clar: Si vols gaudir de The Kinky Coocoo's no et perverteixis amb les seves gravacions enllaunades. The Kinky cal escoltar-les primer en viu i en directe i després recordar-les en llauneta i desde casa. Un directe consistent, un directe sublim, un directe que se t'emporta a una dimensió paral·lela de flors, violes i romaní. Una dimensió on, a més a més, t'hi trobes al vell Symarip. 

Com es pot tenir tanta força després de tants anys d'escena i carretera? Roy Ellis és un monstre, un mestre, un xamàn. Mister Ellis encara dóna més força a The Kinky fins al punt de demostrar-te que l'esperit d'en Laurel Aitken només va treure la poteta ahir, però que ha estat avui quan s'ha deixat veure a través d'un dels seus més imperdibles hereus.

En Roy Ellis és pur espectacle. És d'aquells artistes que fan de l'experiència, virtut, que es deixen seduir pel públic i que va llançant èxits rere èxits sense parar. És així com repassa l'Almighty, el seu últim treball, i ja el fa un clàssic des dels primers acords. Per endinsar-se tot seguit en el catàleg Mister Symarip per encadenar temes i més temes fins a trobar-se amb l'escenari farcit de rudegirls com en els millors temps d'en Laurel Aitken, aquell amb qui en Roy compareix el sabor dels himnes més preuats: Skinhead Girl i Sally Brown. I, com no? Quin millor final que el Boots, el gran Boots dels Symarip?

Les pistes son un desgavell de cosos ballant i somriures als llavis. Tothom dansa endollat a la veu d'en Roy i la instrumentació The Kinky. Tothom? No. Ell s'ho mira tot des del puente de mando. S'ho mira per certificar que tot ha sortit rodó, que ho ha tornat a fer. I és que, el vell Txarly, ho ha tornat a fer. Bé, ell sol no, però la seva mà es nota com a influència sobre el col·lectiu que ha engendrat aquestes dues nits de disbauxa afrocaribenya.
Són quarts de cinc del matí quan, asseguts davant la Sala, repassem el jovent que ens envolta porro en mà. Nosaltres ja som vells per aquests aires, però fem de la vellesa, bellesa. La bellesa experimentada que ens ha permès gaudir de dues nits de rocksteady, bon calypso, millor ska i uns polsims de soul i reggae de la mà d'una gent que es mou sota la bandera de La Taska de Sally Brown.

Jump in the line, First round

El jovent comença la festa molt i molt tard. Si més no així és pels avis acomodats com un servidor que, desacostumat a començar la farra més enllà de les 11 de la nit, només es fixa en aquesta pluja que encarcarat les articulacions.

Eus aquí, perquè pujo a Montjuïc en cotxe i munto campament fora muralles quan encara falta molt i més per a l'inici de tot plegat.

En aquestes hores tempranes plou massa per anar a caçar birres i un hom s'acomoda al seient, tanca els ulls i es deixa gronxar per la música que expulsa el vehicle spotyfaiat.

A quarts de nou, nostresinyor dóna una treva plujosa i m'endinso pels carrers de La Font de la Guatlla, barri sublim i altament recomanable, a la caça de cervesa i fruits secs. Cervesa i fruits secs que, de nou, dins del vehicle, acompanyen Calyp6, Cadipsonians i d'altres fills de la Trinidad, tot transportant-lo a una d'aquelles nits sota els estels abandonats per la humana civilització.

Quarts de deu. A Barcelona no sap ploure. Quatre gotes sobre la roteña i cinc damunt la warriors no són pluja suficient per fer-me retornar a cobert. A les portes del temple turistifiquer espero el company de fatigues nocturnes. 

I, ara sí, ja som dos i passem la porta valenciana, travessem la plaça major i ens endinsem en aquest carismàtic Upload on esperes tribar-t'hi a un dels nostres ja sia Liotta, Pesci o De Niro.

En la intimitat dels que arribem d'hora, aprofitem el funky corner per fer un mos tropical i viure aquests instants de ritmes b(v)ells i jovent suau.

A quarts de dotze, els Calyp6 surten a escena i poc després, com ja és marca de la casa, un Lord amb bastó en mà i barret al cap. 

I com ha evolucionat això des de la nit del sinó fos, senyors!!! Veient com marxa, començo a pensar que els fills dels Doctor Calypso i els Cadipsonians són en vies de fer del calypso i el mento, els nous ska i rocksteady de les festes majors de Catalunya. És a dir, convertir en popular, un estil que toquen amb notable mestria i encara més alegria, però que és fora dels circuits comercials actuals.

Què quina cançó en destacaria? Pues totes, des del ja tradicional Mr. Walker fins al Fot-li foc, el Mamar no puc o el que, pels que tenim una edat, ja és tot un himne, el Fa temps!!

El canvi d'instruments és d'una velocitat sorprenent. I quan, un hom, torna de la barra, birra en mà, els Mighty Megatones ja estan dient allò de Gracias Barcelonaaaaa!!!!

Els Mighty tenen la contundent força del blue beat i la imponent posada en escena d'uns blues brothers de capital. Sabor d'ska de NYC, aroma The Toasters amb un ritme brutal, però una manifesta incapacitat per acabar els temes o lligar-los entre ells. Un pensa que, potser, aquesta rudesa final és premeditada. De fet, els dóna un punt rude boy que ja els encaixa.

El que sí que és tot un espectacle és viure els Mighty com a backing band de l'Alpheus. D'un Alpheus que omple l'escena d'una manera que ja voldria el cantant dels Mighty per ell.

A un servidor, el moment Alpheus el retorna als primers 90, als anys en que un immens Laurel Aitken aterrava a Barcelona i es deixava acompanyar per bandes locals, tot fent-les encara més grans.

Alpheus és felicitat i immensa humanitat. I és en moments disruptius com aquest quan el vell rudeboy es pregunta: on ha quedat el pogo? on és aquell ball que omplia les pistes i places de ball? El jovent skatalític actual balla a la youtube, balla amb el postureig i les passes que marquen els tutorials de l'ska clàssic de la Jamaica post-colonial.

I és amb aquesta reflexió a l'aire que fem un poguet de dos, colze a colze amb la barra jove dels Calyp6 per veïns dansaires com a cirereta final de les actuacions musicals de la primera nit del Jump in the line.

L'edat no perdona i encara queda una nit per ballar i mamar. Ens saltem, pues, els aprenentatges que ens puguin donar els incommensurables Rudy King i Txarly Brown i sortim a la plaça Major, la porta valenciana i una Barcelona que, en aquestes hores, sembla riure bojament a ritme de bon calypso i etern ska.

La nit del sinó fos

La nit del sinó fos va començar fa moltes jornades. Va començar tan bon punt Mr. Monlleó va ser escollit Lord i, amb el seu servei de cambra, va decidir iniciar ronda la nit del 8 de maig a l'Apolo. Males veus diuen que feien de teloners d'un grup internacional, però no és així, no, que han estat dos concerts en el mateix espai i, si em deixeu, hasta m'explico i tot.

Eps! Però comencem per l'important : el retrobament amb el Gran Pepón just a peu d'escenari. Com ha de ser! I no gens menys rellevant, la companyia d'en Xavi, gran amic i millor persona.

I ara sí que sí toca entrar a l'Apolo. I entrar-hi no és fàcil. O jo em faig vell o cada cop és més absurd el sistema d'accés als concerts. En qualsevol cas, cueta, segurata, control d'entrades i padentro.

Padentro amb la dessuadora del The Ultimate Ska Train del 96 al sempre enyorat Garatge Club i la memòria, ben fixada per l'entrada que encara conservem com preuat tresor, d'aquell històric 4 de maig de 1995 on, a l'igual que avui però a la Zeleste del Poblenou, hi havia dos concerts seguits: L'un, dels també enyorats Doctor Calypso; i l'altre d'uns Skatalites que encara conservaven alguns dels mítics components d'aquesta comunitat de músics d'estudi que roden món sota el nom de The Skatalites.

D'aquell dia me'n queda una nit guapa, un Maria numerat i una veu que em va captivar d'aital manera que vaig ser apunt de col·lar-me entre músics per fer de polisó de la gran Doreen Shaffer, direcció anys 60.

Avui però no és 4, que és 8 de maig. 8 de maig de 2019 i han passat moltes vides des d'aquell llunyà 1995. Avui no hi ha ni Doctor Calypso ni Skatalites. Si més no, no hi són tal i com els hem viscut en alguna d'aquestes vides viscudes. No hi són, però si que aflora el duel de presències que omplen l'escena i porten, mai millor dit, la veu cantant. Avui hem viscut el duel, amable i proper, entre un imperdible Lord Xeriff Monlleó i una divina Doreen Shaffer, the queen osf ska, com diu el Senyor Fawlty dels actuals Skatalites.

En Sergi camaleó sagrerenc Monlleó ha mudat fesomia i ha passat de pistoler ballador dels Doctor a Lord dansaire dels Calip6. Un grup que gaudeix en escena i que combina saba nova i soca vella a llaor del mento, el calypso i uns ritmes que, temps i migracions vàries, han fet nostra. Lletres intel·ligents i ben greixades, música de nivell i ben fresqueta, i una posada en escena que enamora i fa somriure.

Com a detall, em quedo amb el Senyor Turista, temasso que, com una floreta, llencen al cap d'un auditori on n'hi havia uns quants que, de vacances a la City, han arribat massa d'hora pels Skatalites i es miren de lluny estant una proposta que els deu semblar, si més no, estranya.

I, per posar-hi el sinó fos de torn, cal dir que hem vist un Lord un xic despistat, coses de l'edat o dels nirvis del debut, que ha hagut de mirar xuleta per algunes de les cançons proppdades. Però això, cal dir-ho i és de justícia, es preveu temporal per un showman de raça com ell. Com dic, bon inici i un futur prometedor.

Amb els Skatalites passa un xic com amb Metallica. Professionals del directe amb un repertori que no te l'acabes. En passar el preceptiu canvi d'escenari, els oldies, tots autòctons, reculen, alguns, amb moltes nits d'ska viscudes, marxen d'un Apolo amb birres a 4 euros, i jovenella diversa ocupa les primeres files de tot plegat. 

Ja ho dèiem a l'inici, no? Avui hi havia dos concerts. Un, d'irònicament rebel i tendrament combatiu, farcit de complicitats i proximitats fins esdevenir un joc d'aprenentatges sobre la mar de fons dels ritmes més actuals.. L'altre, més comercial i, siguem suaus, professional. I és que, 55 anys de marca i un mànager com cal, fan d'aquests Skatalites un producte perfecte per a les surfer generations actuals, un artefacte, això sí, que fa les seves funcions d'historiografia musical a través dels mateixos components de la banda:

• un bateria i un baix que representen la primera fornada de tot plegat, la de la Jamaica dels 60 i 70; 
• un teclat, el Senyor Fowlty que representa l'época més british de l'ska, la de la 2tone era i, ben lligat, els imperdibles Monthy Python
• un trombonista, de maneres irlandeses que representa l'aterrathe americà de tot plegat via New York City, amb els Tosters i companyia, i, finalment,
• un trompeta, un saxòfon i un guitarra que són viva representació de la darrera gran època de l'ska, la de la seva internacionalització amb bases a Europa i Califòrnia, entre més

I crec que d'això només me n'adono jo, mentre la jovenalla postureja balls apresos pel youtube al nostre voltant.

Esperem el moment. Amb una certa inquietud, esperem la sortida a escena de la Doreen. Una Doreen que ens permetrà comprovar com la seva veu no envelleix encara. Reverenciem doncs a la veu de les veus. Una veu que és tot un misteri i que, desconfiat com sóc, em fa pensar que és playback, però no, senyors i senyores, la queen porta una veu portentosa des del 1964 ençà i això la fa una cantant immortal.

Passat el moment Doreen tornem a comprovar, com deia, que els Skatalites actuals són producte de mercat i, com tot producte, la presentació és perfecta, la sonoritat sublim, però manca la frescor d'aquells Skatalites del 1995 i no em vull ni imaginar la diferència que hi deu haver amb els originals seixenteros.

En qualsevol cas, una gran nit de Rom amb Coca-Cola, el rom proper i directe destill·lat a Can Calip6 i la Coca-Cola ben formulada pel productor que lidera la marca Skatalites hores d'ara. Un Rom amb Coca-Cola ben relligat amb la dolçor del sugar sugar d'una mossa que viu empresonada en una impertinent pell d'oblit que es va arrugant.

Concessió extemporània, però que pot venir al cas