La nit del sinó fos

La nit del sinó fos va començar fa moltes jornades. Va començar tan bon punt Mr. Monlleó va ser escollit Lord i, amb el seu servei de cambra, va decidir iniciar ronda la nit del 8 de maig a l'Apolo. Males veus diuen que feien de teloners d'un grup internacional, però no és així, no, que han estat dos concerts en el mateix espai i, si em deixeu, hasta m'explico i tot.

Eps! Però comencem per l'important : el retrobament amb el Gran Pepón just a peu d'escenari. Com ha de ser! I no gens menys rellevant, la companyia d'en Xavi, gran amic i millor persona.

I ara sí que sí toca entrar a l'Apolo. I entrar-hi no és fàcil. O jo em faig vell o cada cop és més absurd el sistema d'accés als concerts. En qualsevol cas, cueta, segurata, control d'entrades i padentro.

Padentro amb la dessuadora del The Ultimate Ska Train del 96 al sempre enyorat Garatge Club i la memòria, ben fixada per l'entrada que encara conservem com preuat tresor, d'aquell històric 4 de maig de 1995 on, a l'igual que avui però a la Zeleste del Poblenou, hi havia dos concerts seguits: L'un, dels també enyorats Doctor Calypso; i l'altre d'uns Skatalites que encara conservaven alguns dels mítics components d'aquesta comunitat de músics d'estudi que roden món sota el nom de The Skatalites.

D'aquell dia me'n queda una nit guapa, un Maria numerat i una veu que em va captivar d'aital manera que vaig ser apunt de col·lar-me entre músics per fer de polisó de la gran Doreen Shaffer, direcció anys 60.

Avui però no és 4, que és 8 de maig. 8 de maig de 2019 i han passat moltes vides des d'aquell llunyà 1995. Avui no hi ha ni Doctor Calypso ni Skatalites. Si més no, no hi són tal i com els hem viscut en alguna d'aquestes vides viscudes. No hi són, però si que aflora el duel de presències que omplen l'escena i porten, mai millor dit, la veu cantant. Avui hem viscut el duel, amable i proper, entre un imperdible Lord Xeriff Monlleó i una divina Doreen Shaffer, the queen osf ska, com diu el Senyor Fawlty dels actuals Skatalites.

En Sergi camaleó sagrerenc Monlleó ha mudat fesomia i ha passat de pistoler ballador dels Doctor a Lord dansaire dels Calip6. Un grup que gaudeix en escena i que combina saba nova i soca vella a llaor del mento, el calypso i uns ritmes que, temps i migracions vàries, han fet nostra. Lletres intel·ligents i ben greixades, música de nivell i ben fresqueta, i una posada en escena que enamora i fa somriure.

Com a detall, em quedo amb el Senyor Turista, temasso que, com una floreta, llencen al cap d'un auditori on n'hi havia uns quants que, de vacances a la City, han arribat massa d'hora pels Skatalites i es miren de lluny estant una proposta que els deu semblar, si més no, estranya.

I, per posar-hi el sinó fos de torn, cal dir que hem vist un Lord un xic despistat, coses de l'edat o dels nirvis del debut, que ha hagut de mirar xuleta per algunes de les cançons proppdades. Però això, cal dir-ho i és de justícia, es preveu temporal per un showman de raça com ell. Com dic, bon inici i un futur prometedor.

Amb els Skatalites passa un xic com amb Metallica. Professionals del directe amb un repertori que no te l'acabes. En passar el preceptiu canvi d'escenari, els oldies, tots autòctons, reculen, alguns, amb moltes nits d'ska viscudes, marxen d'un Apolo amb birres a 4 euros, i jovenella diversa ocupa les primeres files de tot plegat. 

Ja ho dèiem a l'inici, no? Avui hi havia dos concerts. Un, d'irònicament rebel i tendrament combatiu, farcit de complicitats i proximitats fins esdevenir un joc d'aprenentatges sobre la mar de fons dels ritmes més actuals.. L'altre, més comercial i, siguem suaus, professional. I és que, 55 anys de marca i un mànager com cal, fan d'aquests Skatalites un producte perfecte per a les surfer generations actuals, un artefacte, això sí, que fa les seves funcions d'historiografia musical a través dels mateixos components de la banda:

• un bateria i un baix que representen la primera fornada de tot plegat, la de la Jamaica dels 60 i 70; 
• un teclat, el Senyor Fowlty que representa l'época més british de l'ska, la de la 2tone era i, ben lligat, els imperdibles Monthy Python
• un trombonista, de maneres irlandeses que representa l'aterrathe americà de tot plegat via New York City, amb els Tosters i companyia, i, finalment,
• un trompeta, un saxòfon i un guitarra que són viva representació de la darrera gran època de l'ska, la de la seva internacionalització amb bases a Europa i Califòrnia, entre més

I crec que d'això només me n'adono jo, mentre la jovenalla postureja balls apresos pel youtube al nostre voltant.

Esperem el moment. Amb una certa inquietud, esperem la sortida a escena de la Doreen. Una Doreen que ens permetrà comprovar com la seva veu no envelleix encara. Reverenciem doncs a la veu de les veus. Una veu que és tot un misteri i que, desconfiat com sóc, em fa pensar que és playback, però no, senyors i senyores, la queen porta una veu portentosa des del 1964 ençà i això la fa una cantant immortal.

Passat el moment Doreen tornem a comprovar, com deia, que els Skatalites actuals són producte de mercat i, com tot producte, la presentació és perfecta, la sonoritat sublim, però manca la frescor d'aquells Skatalites del 1995 i no em vull ni imaginar la diferència que hi deu haver amb els originals seixenteros.

En qualsevol cas, una gran nit de Rom amb Coca-Cola, el rom proper i directe destill·lat a Can Calip6 i la Coca-Cola ben formulada pel productor que lidera la marca Skatalites hores d'ara. Un Rom amb Coca-Cola ben relligat amb la dolçor del sugar sugar d'una mossa que viu empresonada en una impertinent pell d'oblit que es va arrugant.

Concessió extemporània, però que pot venir al cas