Aquest podría ser el millor resum del repte autoimposat de posar negre sobre blanc aquesta nit que ja és eterna.
Taskers als vostres peus. Porteu l'essència de tot plegat i la difoneu en festivals que, com aquest, són rodones, rodones i amb el sabor bonrotllista que desprenen les Antilles.
Segueixo?
Vinga va. Intentare'm explicar-ho.
Si la primera nit del Jump començava fent temps al cotxe, la segona ha començat amb el cotxe aparcat en un carreró on un servidor gaudia de les proves de so del grandiós Roy Ellis i les Kinky Coocoo's.
Després de sopar, entrem a la Sala i ens deixem portar per les sonoritats dels taskers mentre esperem als Baggy Trousers, un tribut als Madness que, amb un so propi i particular, et fan viure entre el record del passat i una actuació ben tramada que fa que aquell boat inicial esdevingui veritable festa en el bus final.
Ofici, compromís i raça d'un experimentat combo que porta moltes hores de feina a l'esquena i les sap treure en escena.
La línia dels fumetes deixa l'Upload ben buit. Coses d'ara que, en temps de Sot, Garatge Club i Zeleste, no passaven. I és que la gent balla ska sense xocar i, per fumar, se'n va al carrer.
Cervesa en mà, parlem i ballem de nou a ritme de giradiscos ben trobat i mirem com canvien instruments i preparen l'escenari per The Kinky Coocoo's, la següent banda en actuar.
I aquí, cal dir-ho ben alt i clar: Si vols gaudir de The Kinky Coocoo's no et perverteixis amb les seves gravacions enllaunades. The Kinky cal escoltar-les primer en viu i en directe i després recordar-les en llauneta i desde casa. Un directe consistent, un directe sublim, un directe que se t'emporta a una dimensió paral·lela de flors, violes i romaní. Una dimensió on, a més a més, t'hi trobes al vell Symarip.
Com es pot tenir tanta força després de tants anys d'escena i carretera? Roy Ellis és un monstre, un mestre, un xamàn. Mister Ellis encara dóna més força a The Kinky fins al punt de demostrar-te que l'esperit d'en Laurel Aitken només va treure la poteta ahir, però que ha estat avui quan s'ha deixat veure a través d'un dels seus més imperdibles hereus.
En Roy Ellis és pur espectacle. És d'aquells artistes que fan de l'experiència, virtut, que es deixen seduir pel públic i que va llançant èxits rere èxits sense parar. És així com repassa l'Almighty, el seu últim treball, i ja el fa un clàssic des dels primers acords. Per endinsar-se tot seguit en el catàleg Mister Symarip per encadenar temes i més temes fins a trobar-se amb l'escenari farcit de rudegirls com en els millors temps d'en Laurel Aitken, aquell amb qui en Roy compareix el sabor dels himnes més preuats: Skinhead Girl i Sally Brown. I, com no? Quin millor final que el Boots, el gran Boots dels Symarip?
Les pistes son un desgavell de cosos ballant i somriures als llavis. Tothom dansa endollat a la veu d'en Roy i la instrumentació The Kinky. Tothom? No. Ell s'ho mira tot des del puente de mando. S'ho mira per certificar que tot ha sortit rodó, que ho ha tornat a fer. I és que, el vell Txarly, ho ha tornat a fer. Bé, ell sol no, però la seva mà es nota com a influència sobre el col·lectiu que ha engendrat aquestes dues nits de disbauxa afrocaribenya.
Són quarts de cinc del matí quan, asseguts davant la Sala, repassem el jovent que ens envolta porro en mà. Nosaltres ja som vells per aquests aires, però fem de la vellesa, bellesa. La bellesa experimentada que ens ha permès gaudir de dues nits de rocksteady, bon calypso, millor ska i uns polsims de soul i reggae de la mà d'una gent que es mou sota la bandera de La Taska de Sally Brown.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada