Son la Polla i sempre ho seran

Quatre dies i encara som atrapats pels sons del Sant Jordi.
Quatre dies i encara reboten els himnes com bales de goma dins del meu cap.
Quatre dies i no deixo de pensar en tots aquells que, potser, m'haurien acompanyat en aquella mítica nit on vaig ser xuclat per l'espai-temps fins als carrers d'un barri urbà en la dècada on la ràbia contra tot alimentava una galopant càries mental.

La Polla és la Polla i El Drogas un geni sorgit de les cendres d'una barricada. Si fas concert pels 40 anys d'uns col·legues qui et bé a veure ha de poder tancar els ulls i veure't, grenyes al vent, liderant, sense treva, aquell grup de peluts de barri d'on tots els anònims lluitadors vàrem treure'n suc i bruc. I aquí és on ens va transportar El Drogas tot just apropar-nos al temple comunal.

Què va ser primer el Salve de La Polla o la maqueta de Kortatu? Te'n recordes del Nacho i els Cicatriz? Ells si que eren com nosaltres, gent de barri i carrer, ells si que havien d'ésser presents en aquesta okupació d'un dels símbols d'aquella Barcelona olímpica que ens va llevar la nostra ciutat i ens va expulsar de places i carrers.

Jo, com tot barrial de ciutat conflictiva, vaig néixer al món de la música pròpia i les vestiments de carrer, escoltant el jevi d'amics, coneguts i saludats. El meu primer record auditiu d'un artefacte comercial és del The Number of the beast dels Maiden amb el seu inefable Eddy, amo de les meves esquenes, com a company de vigílies. Érem molt joves, teniem 12 anys i tot just ensumàvem l'estafa on som tots lligats.

Però els carrers seran sempre vostres i, Barcelona, com bé diuen els savis, era ciutat de cassette i pirateria a manta. Així és com van arribar els bascos a la Verneda i, d'entre ells, uns que lligaven, segons he cregut sempre jo, el punk i el jevi amb la retranca de l'humor més bèstia i descarnat.

La primera trobada física amb el Comando Paco Martínez Soria va ser un parell d'anyets després d'aquelles cintes de cassette. Fou en un poble esporuguit per l'arribada del "grupo y la peña", com diu Mister Paramos en valorar aquesta gira que, avui, ja és dada i beneïda. Em recordo al llit de ca l'àvia, sentint com retrunyia un poblet de la plana de Vic tancat a pany i forrellat. Jo, orella oberta, gaudia d'aquelles lletres que ja m'eren tan pròpies com la colla que comandavem entre La Verneda i El Clot.

La resta, els anys de plom i agulles, es perd en retalls de carrer amb una tropa que ja no hi és. I justament és per ells que vaig anar al Sant Jordi i vaig voler viure aquell moment que només els més vells poden viure: l'alegria de ser-hi, però la melangiosa nostàlgia de nits de carrer i crits amb en Gimeno, en Fuertes, en Conesa i tots plegats.

¿Donde estan mis amigos? Doncs possiblement en cada una de les lletres que van circular pel ventre de la bèstia en aquella nit que, amb els buits de la memòria d'un servidor, serà difícil d'oblidar. Tan difícil com la baixada entre punkis fins al metro i els autobusos ballant pogos per la muntanya màgica o aquells lavabos on la festa corria més que a la pista.

Ah! I, si vols crònica, llegeix la premsa. Segur que menteix, però és que explicar la realitat ja és tergiversar-la. Apa!

Escolta la setlist en ordre dispers a l'SputiFAI. 

Tastes acústic

Plou. Un ruixat persistent xopa un asfalt ressec. Paraigües immensos corren per les voreres i et fan ballar la dansa del torero. Plou. I la pluja neteja l'aire d'aquesta ciutat grisa i fumada. Plou. I la pluja és la millor companyia per viure un vespre de tastet acústic entre vinils i CDs.

Discos 100 és un miracle. Un miracle per l'addicte al vinil que es perd entre passadissos com Tesseu o Ariadna en el mite grec més recordat. Discos 100 és el fil que manté en vida un bon grapat de fidelitzats musicòlegs que hi troben felicitats auditives.

Són quarts de set de la tarda i el cel encara plora quan els dits de l'abuelo comencen a pessigollejar la guitarra i encadenar prova de so amb tastet musical d'upa. Dins la botiga no plou, entre discos, els problemes es fan poemes i la veu de l'Enrique va seduint un públic lliurat a aquesta llegenda de la música amb ànima.

- Las pruebas de sonido se hacen sin gente - diu la management contrariada.
- És que está lloviendo - li diu un dels botiguers.

i es genera aquell clima que només l'imprevist permet.

Veure'l, escoltar-lo, viure'l en viu és una experiència molt tendra, un bell moment per gaudir d'un sabor que ha sabut envellir com el bon vi. El Drogas és un xaman, un mestre, un home que es fa estimar i que ens fa viure uns deliciosos instants convertint les misèries del món en històries i relats que s'entortolliguen amb les seves paraules, sempre incisives i encertades.

Altsasua, la Mediterrània, .., luctuós dol per un acarnissament que converteix Europa en botxí d'un cadafal immund, d'un podrimener que genera desesperació i, d'ella, desgarrades cançons que amorossegen el món i reactivant l'empenta perquè encara no hay tregua.

Quan la màgia d'aquest aquelarre de proximitat acaba, comença el moment de combregar, de fer llarga corrua per a què signi el darrer treball que ha editat. Un servidor, poc donat a aquests actes, surt del temple i s'endinsa en la fosca on, potser la veu del xaman, ha fet que parés la intensa pluja.