És tard, molt tard, i demà m'haig de llevar d'hora, doncs vull anar a treure el cap per un dels cims que agermanen la Garrotxa i el Vallespir. En aquestes hores foscanes però, el cap se m'envola i em trobo assegut dins la furgoneta vermella d'en Marià i la Lidia, camí del Pedraforca. Pels altaveus han deixat de sonar les contundents notes dels Inadaptats i el seu rock combatiu, i n'han començat unes altres de més suaus i lleugeres. Al Marià no li acaba d'agradar el canvi. No l'odia, però prefereix la rauxa d'abans en front del capteniment que l'ha substituït en aquests instants. A la Lidia, en canvi, l'enamoren els nous sons. Per ella, aquest capteniment amb algun puntet de rauxa moderada li escalfa l'ànima de manera especial. Per mi, novell en aquestes tonades, em resulten curioses d'escoltar. Oi més quan les lletres em fan parar les orelles, i m'animen a preguntar qui són els que canten i toquen i emeten bones vibracions. Encara ha d'arribar el moment en què esdevinguin grup de culte, estel d'un univers que està per arribar.
Sóc a Valldoreix. Davant dels torniquets de l'estació, espero al grup de gent desconeguda que ha respost la crida d'una companya de feina que fa anys. Amb calculada insistència, m'ha demanat d'organitzar i dirigir una caminadeta d'un parell d'horetes per la serralada que es mira una Barcelona que descansa als seus peus. L'endemà, passada la diada, li envio quatre ratlles d'agraïment - em xala compartir camins de muntanya amb la gent-, i aquella cançó que, dins d'un furgó, em van presentar la Lidia i en Marià. Perquè, a vegades, ens en sortim.
Ja fa més d'un any d'aquelles jornades, ja fa més d'un any que, en obrir-se els ulls al matí, es miren aquella carona que descansa encara dins del nostre llit, ja fa més d'un any que el primer so que reben les meves orelles és el d'aquella cançó, ja fa més d'un any que l'amor ens va venir a trobar vora el cim del Matagalls.
Un any en què la cançó va saltar-me a les orelles, mentre l'esperava a les portes de Joanic -encara en recordo la cara riallera que em va sorprendre d'aquesta manera per a fer-me feliç-.
Un any en què, com dos adolescents, vam abraonar-nos als pèls de la barba del cantant d'aquest grup, que era fent la cervesa a l'Heliogàbal gracienc. Però és que ell, i la seva colla, eren culpables de tendra traïció, la traïció de llençar dos trens en marxa i deixar-los lligats en bella unió. La bella unió d'aquells que van seguir les notes d'aquesta cançó:
Per tot això i potser més, aprofito la campanya de llançament del segon disc dels Manel, per anotar aquesta història en el Jornal de l'Ós Català, un Jornal que us desitja temps de glòria @GrupManel amb una obra que ja esclata en el cor del seguidor fidel:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada