Sons recomenats per llegir aquest escrit aquí
La Plaça Reial té les arcades, té les palmeres, té els fanals i els bancs, fins i tot té la font, però, quan hi entrem, li falta quelcom.
Tot fent el got, miro la plaça i, de cop, hi caic. A la plaça Reial el què li manca és fauna, el que li falta és aquella diversitat que la feia un espai únic, un lloc ple de vida i aprenentatges.
Asseguts a l'asèptica terrassa del Glaciar hi trobo a faltar molta gent, gent amb la que, en descans, et saludaven, i en viatge, no et reconeixien. Trobo a faltar navalles i xeringues, porres i corbates, ritmes i cançons.
La plaça Reial, aquest darrer vespre del mes de maig, és com una sala de vetlla de qualsevol tanatori urbà. Una sala de vetlla farcida de turistes que, potser, han vingut atrets pels relats i les anècdotes d'aquella Escola de Vida que, ara com ara, ha desaparegut.
Un xic tocat jo, ens apropem al destí d'aquest passeig. La segona rossa - la meva un xic més torrada - la fem a la terrassa mateixa del Sidecar.
Però que li han fet al Side? Pobrets meu, com t'han deixat!!! Pantalla immensa i porta per la plaça amb aquestes quatre taules tan ben tocades i posades a l'entrada.
De nou, cap amunt, glop de voll i ulls clucs: els ous al coll, el carrer fosc, la porta i, ja amb tot a lloc, les escales a la cova.
En aquells anys, anar al Sidecar era una aventura. Xeringa o papers? Ionqui o bòfia? Mai sabies quina seria la companyia en un més dels carrers pixats de la Barcelona bona.
Ara, avui, d'això res de res. I jo només tinc l'esperança que, aquest retorn a un temple de joventut, faci bona aquella tonada que diu:
Si vols acabar béeeee comença malament
La taula de so, tot i que modernota com ella solota, ja m'agrada més.
Si, començo a viure de passats, què vols que et diga, tu!
De fet, - i mira que hi anava, eh! - no recordo barra ni guardaropia i, fins i tot, la cova em sembla més gran.
Per això m'emociona veure escenaris buits i instruments parats. Buits i parats abans no s'omplin de vida, lletres i sons.
Una vida, unes lletres i uns sons que, en el cas, dels Tremendu et van entrant com aquelles dosis que feren perdre vides a tants enyorats companys.
Vida, lletres i sons que... Oh! Els lavabos són pastats!!!!
Perdó! Torno al relat:
El directe dels Tremendu és màgicament brutal. Seguint-lo a glops de cervesa, em dóna la sensació que ha de ser adaptat a cada localitat on va. Ensumo històries, possiblement siguin paranoies d'un seguidor de músics tan eclèctic com obstinat.
El concert és un crescendo, un xamànic viatge depuratiu que, t'agradi o no, t'arrasa arrasa arrasa fins a portar-te a dansar bailes regionales de sobrepujada universalitat.
En surto redimit, en surto amb la sensació d'haver fet tremenda bondat sin mente.
En surto amb la convicció d'haver arribat fent dels poemes, problemes i dels temassos, fracassos i haver-ne sortit fent dels problemes, poemes i dels fracassos, temassos.
En surto redimit i amb llengua suelta i desfermada, amb la llengua pròpia de qui, després d'un acte xamànic, allarga la festa tot xerrant amb l'amic que, a proposta cega, m'ha volgut acompanyar.
Ara la plaça sembla més bella, els carrerons més vius, la vida més desperta, les llambordes em fugen i, hasta al bus, m'acompanya aquell sublimanisme que jo anava buscant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada